L'EXERCICI PASTORAL DE L'AUTORITAT

Bisbe Matthew H. Clark(1)

Recentment hem completat un sínode a la diòcesi de Rochester. L'hem planejat de tal manera que les estratègies pastorals per al nostre futur van ser primer suggerides per la nostra gent i els seus pastors en els sínodes parroquials, revisades després en els sínodes regionals i finalitzades en un sínode general diocesà. El moviment des dels inicis fins a la promulgacó i ara la seva implementació ha suposat una gran quantitat de temps i d'esforç però ha valgut la pena. Una tremenda quantitat de creativitat i d'energia han estat descobertes a la nostra diòcesi a partir de l'experiència del sínode. I ha estat així perquè he invitat al sínode a la nostra gent a reflexionar en la seva fe i a identificar maneres que els puguin ajudar a entendre-la, celebrar-la i viure-la més profundament. A través de l'experiència del nostre sínode, els participants han entès d'una manera nova el què vol dir ésser cridat i tenir dons, formar part d'una comunitat que celebra, que cerca, que vol ésser partícip de la vitalitat i de la direcció de l'Església. L'experiència del sínode també m'ha ensenyat molt a mi mateix sobre el ministeri episcopal i m'ha fet reflexionar sobre l'exercici pastoral de l'autoritat. Aqui comparteixo les meves reflexions, primer, establint un contexte; segon, donant compte d'algunes de les tensions que són pròpies de l'autorital pastoral en els nostres dies i, tercer, posant al descobert algunes qüestions i temes que s'han de considerar en el futur.

I. EL CONTEXT

Al llarg de tot aquest segle, el magisteri de l'Església ha explorat el significat de l'autoritat en l'Església. En cada cas ho ha fet en el contexte d'una acurada discussió de les interrelacions i responsabilitats del clergat i del laicat. Els Papes Pius XI i Pius XII, per exemple, van posar especial èmfasi en l'"Acció Catòlica", la qual definien com la cooperació del laicat amb l'apostolat de la jerarquia. Fou en aquesta discusió que la distinció clara al llarg dels mil·lenis entre l'esfera del clergat i l'esfera del laicat va començar a canviar. Clarament els papes incloïen gent laica en el seu enteniment de qui estava encarregat de dur a terme la missió de l'Església i el seu ministeri i, no només en el món sino

d'alguna manera en la vida interna de la mateixa Església. El resultat d'aquest canvi va ser un nou respecte per part de la jerarquia per la persona laica que es veia menys com algú que necessitava una guia i una supervisió contínua i més com algú que tenia la confiança i la capacitat de contribuir a la vida i a la missió de l'Església.

Quan el Papa Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II molts dels bisbes que s'hi varen reunir ja havien experimentat els resultats extraordinaris i la poderosa energia generada pel laicat involucrat en l'Acció Catòlia i d'altres formes de l'apostolat dels laics. No és sorprenent, doncs, que en debatre l'esborrany original de l'esquema sobre l'Església, aquests bisbes varen trobar que no corresponia amb la seva pròpia experiència de l'Església perquè la seva base era una comprensió errònia de la relació entre el clergat i el laicat.

En preparar un nou esquema, el qual aprofundiria el misteri de l'Església i exploraria la seva naturalesa i la seva missió amb els ulls oberts als signes dels temps, els bisbes van desenvolupar una teologia més madura la qual tenia en compte tres elements bàsics.

Primer, els bisbes van desenvolupar un auto-coneixement de l'Església com a Poble de Déu. Després d'un debat considerable, varen reorganitzar l'esborrany de l'esquema de manera que el Concili va discutir què és comú a tot el Poble de Déu –clergat i laicat alhora- abans de tractar les estructures jeràrquiques de l'Església i els papers del clergat i del laicat. Fent això varen emfasitzar que, com a gent formada en el baptisme hi ha molt més que és comú a tot el poble de Déu que no pas allò que separa els ordenats de la gent a qui serveixen.

Segon, el Concili va fer veure que tot el poble de Déu té una responsabilitat en la construcció de la unitat de l'Església i de dur a terme la seva missió. Va ensenyar que els batejats comparteixen "una veritable igualtat entre tots pel que fa a la dignitat i a l' acció, comunes a tots els fidels, tocant a l'edificació del Cos del Crist" (LG 32). Fins i tot quan hi ha diferències, com entre el sacerdoci de tots els creients i el sacerdoci ministerial, els bisbes ho van presentar com formes complementàries en les quals la missió i el ministeri es duen a terme.

Tercer, el Concili va ensenyar que només és Crist que és la base per la missió comuna. D'acord amb la Constitució Dogmàtica sobre l'Església, batejats com som en Crist Jesús, tots els cristians compartim el ministeri i la missió de Crist com profetes, sacerdots i reis. En dur a terme el ministeri de profeta, els cristians són cridats "a contribuir a la creixença de l'Església i en la seva contínua santificació amb tota l'energia" (LG 33). Com a sacerdots, comparteixen la funció de Crist d'oferir l'adoració espiritual per la glòria de Déu. Finalment, comparteixen la missió reial de Crist de deslliurar la creació dels lligams de la corrupció fins la llibertat de la glòria dels fills de Déu, fins a "un regne de veritat i de vida, un regne de santedat i de gràcia, un regne de justícia, d'amor i de pau" (LG 36).

Tot i que en temps passats l'Església pot haver presentat una teología incompleta que semblava definir-se a si mateixa com una jerarquia sobre i contra el cos del laical fidel, ja no ho fa més. En els documents del Concili, els bisbes varen reconeixer clarament que tot el Poble de Déu té plens drets a l'Església: a la igualtat en jerarquia de gràcia, a la santedat dins de cada vocació particular, a la llibertat segons l'evangeli.

És en aquesta àrea de llibertat on el Concili va fer els passos més grans perquè va reconèixer que tots els homes i totes les dones, com a criatures cridades a la comunió amb Déu, ténen una dignitat i una llibertat que "s'ha de reconèixer al màxim i no s'ha de negar sinó quan és necessari i en tant que és necessari" (DH 7). Especialment els fidels cristians, donat que posseeixen la veritable vida de l'Esperit Sant, se'ls ha de permetre de fruir de la llibertat dels fills i de les filles de Déu. En conseqüència, el Concili va urgir que es donessin totes les oportunitats als fidels cristians de manera que "segons les seves forces i les necessitats dels temps, participin també ells, activament, en l'obra salvadora de l'Església" (LG 33).

El concili va reconèixer que el laicat tenia quelcom de valuós per dir a tota l'Església. Urgeix el laicat a usar la seva llibertat per dir la veritat, sempre dirigida a la justícia i animada per la caritat. El Concili urgeix els pastors que "han escoltar els laics, tenir compte fraternalment dels seus desigs, admetran la seva experiència i la seva competència en els diversos dominis de l'activitat humana, a fi de poder reconèixer, plegats, els signes dels temps" (PO 9).

El Concili reconeix els valuosos talents i carismes del laicat i també la seva importància per fer avançar la missió i el ministeri de l'Església. També el Vaticà II ens urgeix als pastors a "tenir prou confiança en els laics per a donar-los responsabilitat d'acció i, més encara, convidar-los, oportunament, a prendre ells mateixos iniciatives." (PO 9).

Els bisbes admetien honradament que no eren experts en tots i cada un dels problemes seculars o religiosos amb que s'enfrontava l'Església. En conseqüència, reconeixien que tots els fidels cristians ténen "la justa llibertat de recerca, de pensament, i encara d'expressió respectuosa i ardida en aquelles coses en les quals són competents" (GS 62).

Fins i tot en l'àrea de la consciència, els bisbes ens recordaven que l'evangeli "té un respecte sagrat a la dignitat de la consciència i la seva lliure decisió" (GS 41). Encara que els fidels cristians han d'atendre curosament la doctrina de l'Església en la formació de llurs consciències, no són pas passius en aquest procés. Sino que, "el deixeble, envers el Crist Mestre, està obligat pel greu deure de conèixer sempre més plenament la veritat que ha rebut d'ell, d'anunciar-la fidelment, i defensar-la amb intrepidesa, tot abstenint-se de mitjans contraris a l'esperit de l'evangeli" (DH 14).

La imatge que el Concili Vaticà Segon dóna de l'home i de la dona cristians adults -fidels, amb talent, articulats i competents- s'ha de mantenir en el pensament quan es parla d'autoritat en l'era post-conciliar. El magisteri ha recordat una altra vegada que l'Església de l'evangeli ha d'entendre l'autoritat com un servei: "i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots" (Marc 10, 44). Per tant, el punt de partença per una reflexió sobre l'autoritat no pot ésser una noció medieval del bisbe o del sacerdot com un príncep al qual se li deu fidelitat. Més aviat, si l'autoritat és veritable servei, i l'Església ha descrit com s'espera que siguin els fidels cristians, llavors aquest servei ha de ser el suport d'aquesta idea. Llavors, qualsevol servei que s'ofereixi als fidels cristians, ha de ser en suport de la fe, en la formació de la seva consciència, en la recerca de la santedat; ha de confirmar i ordenar la varietat de dons; ha de millorar les maneres com duem a terme la missió i el ministeri de Crist.

Certament, l'Església no és una col·lecció d'individualitats que persegueixen la santedat cadascú i cadascuna pel seu cantó. És el Poble de Déu, el Cos de Crist, una comunitat de fe i d'amor. Com a servei a aquesta comunitat, un bisbe ha de procurar un bon ordre, tot respectant la llibertat i donant suport al creixement individual dels seus membres. Com un veritable servent, és enmig de la comunitat per donar-se a si mateix com un simbol de la seva unitat i una garantia de la seva pau. Predica i celebra els Misteris com un amic entre amics. Presidint amb amor ajuda la comunitat a articular la seva fe i arribar al consens en les seves fites pastorals. Proclama la visió del conjunt, no com un profeta solitari sinó com el que vesteix amb paraules allò que veu i allò que escolta en les esperances i en els somnis de la gent a qui serveix. Quan sorgeixen disputes, intenta ajudar cadascú a entendre la perspectiva de l'altre. Servint l'evangeli mentre serveix la gent de l'evangeli, el bisbe pot haver de posar límits, fer preguntes, demanar a la gent que respecti els límits necessaris. Ho fa conscient de l'axioma de l'Església medieval: "en les coses necessàries, unió; en les discrepàncies, llibertat; i sempre, caritat" . En tots els sentits, el seu ha d'ésser un exercici pastoral de l'autoritat.

II. ALGUNES TENSIONS

Reflexionant sobre la meva feina al servei de l'Església, puc anomenar quatre parells de veritats que surten de la meva experiència pastoral del nostre poble en sínode i de les meves converses diàries amb aquesta santa, carismàtica i ben educada gent de la nostra església local. Aquestes veritats representen un repte constant per a mí perquè no es poden reconciliar i romanen sempre en tensió.

a) Mestre/aprenent. Enmig d'una comunitat de creients, coneixent íntimament les seves més grans alegries i els seus problemes més vergonyosos, el bisbe ha de proclamar l'evangeli de Jesucrist fidelment de manera tal, però, que tothom pugui acollir-lo calurosament Ell és el transmissor oficial de la tradició que "no està per damunt de la paraula de Déu, sinó que la serveix, ensenyant només el que li ha estat confiat per manament diví; amb l'assistència de l'Esperit Sant escolta amb pietat aquesta paraula, la guarda tal com és i l'exposa fidelment" (DR 10).

Però el bisbe és també un que escolta la Paraula tal com és parlada i viscuda pels fidels cristians en vides manifestament ungides per l'Esperit Sant. El magisteri reconeix que la tradició es desenvolupa en l'Església no només amb un ensenyament autoritari sinó també a través de la contemplació i l'estudi dels creients, a través de la seva íntima comprensió de les coses espirituals. Per això el bisbe ha d'escoltar atentament la Paraula de Déu en les paraules dels poderosos i dels rics; però ha d'escoltar també atentament els pobres famolencs, les dones fidels en el ministeri, els conservadors marginats, els divorciats abandonats, els gais catòlics romans per donar testimoni davant la Gran Església de la fe i la pràctica de la seva església particular.

Per alguns, tant laics com jerarquia, aquesta noció de diàleg és poc còmode perquè sembla negar una autoritat inamovible la qual ha de ser simplement obeïda. Però l'Església des del començament ha fet servir un diàleg obert en reunions, cartes i concilis ecumènics per tal de descobrir la seva fe i assegurar-ne la seva pràctica.La nostra creença és que l'Esperit Sant es dona a tota l'Església i no només a la jerarquia o a una petita part de la jerarquia.

Per què llavors encara actuem de manera que fem sentir a tanta de la nostra gent que els tractem com si fossin nens? Per què als seus ulls semblem temorencs de consultar-los en matèria de fe i de pràctica pastoral? Per què no podem confiar que l'Esperit Sant ens portarà un "consensus eclesiae" ? Per què no podem dialogar obertament sobre el ministeri de les dones, el significat de la sexualitat i la condició de la homosexualitat, la situació dels divorciats tornats a casar? Per què els bisbes que són anomenats vicaris de Crist i servents de les esglésies locals, són sovint exclosos dels processos que menen a estratègies pastorals que afectaran profundaments les seves pròpies comunitats?

b) Veritats eternes/formes d'expressió. El Papa Joan XXIII solia dir que la substància de l'antiga doctrina és una cosa però la manera de presentar-la n'és una altra. Per tant l'Església reconeix que un bisbe necessita proclamar les veritats eternes de la fe crisitiana "d'una manera adequada a les necessitats del temps" (CD 13). No és una forma de relativisme que retalla l'evangeli sinó el reconeixement que si hom és veritablement servidor de l'evangeli i del Poble de Déu, cal una forma de parlar més adaptada a les oïdes dels qui l'escolten, "extraient del tresor de la Revelació coses noves i velles" (LG 25).

Però si nosaltres ho entenem així, per què hi ha aquesta por aparent envers allò que sembla legitima adaptació i diversitat? Per què només pot haver-hi una sola traducció del Sagramentari com si l'ús de l'anglès fos el mateix a Londres, Nairobi o Chicago? Per què no poden els bisbes d'una conferència nacional o regional ser prou competents per decidir sobre la traducció del Catecisme o del Leccionari puix són ells qui estan més familiaritzats amb les necessitats culturals i lingüistiques de les persones a qui serveixen? Per què no pot una conferència episcopal aplicar els ensenyaments de l'evangeli a les situacions concretes de la seva pròpia nació o regió sense la intervenció d'altres que no estan familiaritzats amb aquesta situació concreta? Per què confia tan poc el magisteri pastoral en els intents honrats dels teòlegs que fan recerca sobre qüestions polèmiques per camins nous, amb un nou vocabulari, amb noves filosofies, en noves situacions culturals, amb noves aportacions de la ciència?

c) Pastor local/Servent de la Gran Església. La una, santa, catòlica i apostòlica Església de Jesucrist és realment present en l'església local. El seu bisbe "no s'ha de veure com un vicari del Pontífex Romà" sinó que, en ordre de servir aquells que li han sigut confiats, ell mateix és un vicari de Crist que, d'acord amb el Vaticà II, té plena autoritat en la seva eglésia particular per "regular tot allò que concerneix el culte i l'organització de l'apostolat" (LG 27).

Però cap església catòlica és una església aïllada; cadascuna de les seves accions afecta d'alguna manera totes les altres esglésies locals. En consideració de la unitat i pel servei de la pau, cada bisbe individualment ha de vetllar per les altres esglésies. Encara més, unit a tots els altres bisbes en un col·legi que duu a terme el treball dels apòstols i amb un pacte de comunió amb el bisbe de Roma com a president, el bisbe actúa com a ple membre de l'ordre episcopal que "és subjecte també de suprema i plena potestat sobre tota l'Església." (LG 22). Encara que representa la seva pròpia església, ell també, en unitat col·legial amb els altres bisbes i el bisbe de Roma representa "tota l'Església en el vincle de la pau, de l'amor i de la unitat" (LG 23).

No cal dir que pot haver-hi una tensió considerable entre la missió local i universal del bisbe, donat que allò que pot ser bo per una església local pot anar en alguns aspectes en detriment de la resta. Encara que el bisbe de Roma pot limitar l'autoritat d'un bisbe en la seva diòcesi d'una determinada manera pel bé de la totalitat del Poble de Déu, la nostra teologia ens diu que ho fa només com a successor de Sant Pere i del seu ministeri en nom de la unitat de l'Església. No és uniformitat el que cerca donat que ell "presideix tota l'assemblea de la caritat, defensa les legítimes varietats" (LG 13).

Però en matèries que no afecten la unitat de l'Església, simplement la seva uniformitat, per què se li lliguen tan sovint les mans al bisbe local? Com pot un bisbe local servir fidelment el Poble de Déu confiat a la seva cura quan, segons el seu propi punt de vista i el dels seus, la nostra insistència en la disciplina del celibat dels sacerdots l'únic que ha aconseguit és una davallada de vocacions que pot privar els fidels del nodriment de l'eucaristia? Per què no poden laics competents, homes i dones, íntimament associats amb els seus pastors en el ministeri i en l'ensenyament, ser autoritzats a predicar a l'Eucaristia?

¿Com pot el col·legi de bisbes, sota la presidència del bisbe de Roma, dir que estant presidint l'Església universal, quan decisions sobre el contingut del dipòsit de la fe se les atribueixen ells sense cap consulta acurada i profunda? Com veritables vicaris de Crist que representen la Gran Església dins l'església local, com se'ls pot demanar amb credibilitat que defensin entre la seva gent politiques en les quals no han participat i textos que no han vist mai?

d) Santificador/Un que creix en santedat. El concili Vaticà Segon veia en el bisbe com algú que dona un exemple de santedat a aquells que han estat confiats a la seva cura a través de la seva caritat, humilitat i senzillesa de vida i que procura la santedat promovent la vida litúrgica de l'Església. El Concili va assenyalar de forma especial que ha d'exhortar els fidels a "conèixer i viure més profundament el misteri pasqual per mitjà de l'Eucaristia, de tal manera que formin un sol cos ben compacte en la unitat de la caritat de Crist " (CD 15). Una de les ironies de la reforma litúrgica fou que estant cridats a presidir la congregació una i altra vegada, el bisbe president es confrontava usualment amb la santedat de les persones reunides, el fervor de llurs pregàries, l'alegria de llur celebració i la generositat de llurs vides. Eren ells qui amb la seva pregària i llurs vides l'exhortaven a la santedat.

Implícitament el Concili sabia que això passaria. La Constitució sobre la Litúrgia ensenya, per suposat, que Crist és present en les espècies eucarístiques i en la Paraula predicada. Però també va ensenyar que Ell era present tant en el president que és mirat per l'assemblea com en l'assemblea de creients que ell presideix. Cadascun d'ells havia de ser Crist per l'altre. Celebrant aquesta font i aquest cim de les nostres vides com a cristians, cadascú havia de cridar l'altre a la santedat: perquè "tots els cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l'amor" (LG 40).

Mentre l'arquitectura de l'església en l'època post-conciliar ha tret les reixes de l'altar que simbòlicament dividien els ministres sagrats i l'espai sagrat del poble -des d'aquest moment tothom és reconegut membre del poble sant de Déu- d'altres barreres romanen. Per què homes i dones poden llegir públicament en la sagrada litúrgia i poden distribuir devotament les espècies eucarístiques com "ministres extraordinaris" mentre que només els homes poden arribar als ministeris oficials de l'Església de lector i acòlit? Per què el diaconat, anomenat "font de tota bondat" i els diaques "servidors dels misteris del Crist i de l'Església" (LG 41), es reserva només als homes? Per què el magisteri sembla dir que tots som cridats a la santedat però només els homes poden simbolitzar aquesta santedat davant la comunitat?

Mentre el Vaticà II entén que l'Eucaristia "dóna a l'Església la seva perfecció" (AG 39), reconeix que per tenir el seu ple efecte espiritual el fidel cristià ha de participar-hi "de manera conscient, activa i fructuosa" (SC 11). Però què passa si les formes i manera de celebració ja no diuen res a la gent? Per què el ritus romà amb la seva bareja de formes antigues i de costums medievals ha de ser el model que s'ha d'utilizar per parlar a africans, asiàtics i americans si el sistema simbòlic, els pressupòsits culturals i les sensibilitats estètiques dels quals són tant enormement diferents? Cal que els nostres ritus litúrgics respectin l'antiguitat en contra de les necessitats espirituals del present?

III. ALTRES PUNTS A CONSIDERAR

Poc després del Vaticà II , el Papa Pau VI digué: "Ser bisbe avui dia és una tasca molt més difícil, i humanament parlant, molt més desagraïda i perillosa que abans" /AAS 58:69). El Papa va entendre molt bé que l'exercici pastoral de l'autoritat posa el bisbe diocesà en relació amb la Santa Seu i altres esglésies localsalhora que amb el clergat i amb el poble de la seva pròpia diòcesi. Exercir l'autoritat pastoral tenint en compte totes aquestes relacions pot ser un repte molt difícil.

La primera entre les dificultats és el fet que l'Església enten que tant el Papa com el bisbe tenen autoritat real a l'Església local. El Vaticà II va ensenyar que el papa "gaudeix, per institució divina, de la potestat suprema, plena, immediata i universal en la cura d'ànimes" i "té la primacia de la potestat ordinària sobre totes les Esglésies" (CD 2). La seva autoritat és clarament suprema. Però al mateix temps (i això és un concepte difícil d'entendre) els bisbes diocesans es diu que "exerceixen la seva pròpia potestat en bé dels seus fidels, més encara, de tota l'Església" (LG 22). "Aquesta potestat de què personalment estan revestits en nom del Crist és pròpia, ordinària i immediata." (LG 27).

Tenir dues autoritats immediates en una església local no té cap sentit, almenys, és clar, que l'autoritat del bisbe sigui actualment part de la del papa. Però el Vaticà II va insistir una i altra vegada que no era això el que pensava. Va separar la noció que el bisbe rep el poder de santificació per l'ordenació però el seu poder d'ensenyar i de governar el rep directament del papa. En el seu lloc, a través de la seva ordenació sagramental, el bisbe rep un carisma de Déu que el fa vicari de Crist i membre d'aquell col·legi que "succeeix el col·legi dels Apòstols en el magisteri i el règim pastoral" (LG 22). Complementàriament a aquest ensenyament hi ha la interpretació del Vaticà II que l'autoritat pastoral del papa és idealment exercida a l'església local només rarament pel bé de l'església o dels fidels, en nom de la pau i la unitat de l'Església. Llavors, pot ensenyar que "A ells [als bisbes diocesans] se'ls confia plenament l'ofici pastoral, és a dir la cura habitual i quotidiana de les seves ovelles." (LG 27). Plenament. Aquesta és una paraula i un concepte que encara no s'ha fet realitat.

Jo suggeriria que els papers correctes pel papa i pel bisbe diocesà no s'entendran mai correctament fins que l'església comenci a viure més plenament el principi de subsidiarietat. El Papa Pius XI en el seu ensenyament social va utilitzar el concepte de "subsidiarietat" per descriure com tots els cossos socials existeixen per al bé de la persona, de tal manera que allò que les persones poden fer, la societat no ho hauria de fer. Conseqüentment, va ensenyar que era poc correcte "transferir a les col·lectivitats més grans i més altes, funcions que puguin ser dutes a terme per cossos subordinats més petits" (Quadragesimo Anno 79). Tant Pius XII com Pau VI varen aplicar aquest principi a l'Església amb la precaució que l'ordre jeràrquic instituït divinament s'havia de respectar. No és de cap manera una infidelitat a l'Església, llavors, suggerir que el mil·lenari procés centralitzador, pel qual molta de la llibertat de l'església local per ordenar la seva pròpia vida ha anat a parar a la Santa Seu, s'hauria de tornar enrera. El Papa Joan Pau II accepta tot això en Ut unum sint quan va suggerir que el ministeri papal, sempre un servei en nom de la unitat, "s'ha manifestat a vegades sota una llum molt diferent." Conseqüentment, està convençut que té una responsabilitat personal per "trobar una manera d'exercir la primacia la qual, sense renunciar a allò que és essencial a la seva missió, estigui oberta a una nova situació" (UUS 95). Mantenir que Crist volia un ordre jeràrquic o una primacia papal no implica que aquestes sempre s'entendran i viuran de la mateixa manera en la vida de l'Església.

Per exemple, és només des de la meitat del segle dinou que la Santa Seu s'ha vist regularment i directa nomenant bisbes per les vacants de les seus de ritus Llatí. Mentre ningú no vol tornar a la situació anterior en la qual els governs dels Estats catòlics intervenien en els nomenaments episcopals, hi ha però un camí més antic. Ara podria ser un bon moment per retornar a un procés d'elecció que incloïa els clergues locals i el laicat, de manera que estava santificat a l'antiga església per la selecció de tants grans i sants bisbes con el primer esclau Calixte a Roma, el catecúmen Ambròs a Milà i el laic Hilari de Poitiers. Tal com era normalment la pràctica en aquella època, aquesta selecció de l'església local es podria sotmetre a l'aprovació dels bisbes de la provincia i al bisbe de Roma per la seva confirmació final, donat que mai cap Església Catòlica està en independent aïllament.

No vull dir amb això, que aquest procés inclusiu i públic hagi de donar millor o més savis resultats en la selecció de bisbes que el procés actual, només que el pricnipi de subsidiarietat ho demana. No put prometre que la política entri en un procés semblant, només que les polítiques que seran part inevitable d'aquest procés, podrien ser moderades per l'escrutini públic. No suggereixo un procés que menystingui la Santa Seu, només suggereixo un procés que tingui en compte adequadament el poble sant de Déu involucrant tota l'església local en un discerniment obert, una notòria millora respecte l'actual procés de consultes individuals secretes. Aquesta recomanació n'és una d'important, perquè només aquest canvi podria posar en pràctica d'una manera molt significativa allò que el Concili Vaticà II ensenyà sobre la responsabilitat de tot el poble de Déu en la missió de l'Església.

Evidentment, el principi de subsidiarietat no eximeix el bisbe de l'obligació de comunió jeràrquica.No ha d'existir mai una situació en la qual un bisbe i la seva església local es quedin sols contra la Gran Església: "Tots els bisbes, en efecte, han de promoure i de salvaguardar la unitat de la fe i la disciplina comuna de tota l'Església, [i] instruir els fidels en l'amor de tot el Cos Místic del Crist" (LG 23)

A més a més, seria poc just inferir que la càrrega per la implementació del principi de subsidiarietat a l'Església descansés només en el bisbe de Roma. Cada bisbe diocesà s'ha d'assegurar que la subsidiarietat és un principi en funcionament a la seva pròpia església local. Ha de donar al seu clergat i al seu laicat una ampla mesura de llibertat per descobrir les millors maneres per l'acompliment del ministeri i de dur endavant la missió. La seva cúria s'ha de veure com servidora de les necessitats pastorals reals de les diferents comunitats de fe.

De la mateixa manera que els documents del Concili descriuen l'autoritat del bisbe i del papa en l'església local com a superposades, també descriuen una superposició d'autoritat del bisbe i pastor a la parròquia.

El Vaticà II ens diu que els sacerdots "depenen dels bisbes en l'exercici de la seva potestat" (LG 28) i que alhora són co-partícips amb ell perquè "junt amb el bisbe, participen de l'únic sacerdoci de Crist i l'exerceixen" (CD 28). La superposició de les autoritats es soluciona per una part per subsidiarietat (allà on el bisbe interfereix en el ministeri diari només quan és absolutament necessari per al bé comú) i per una altra part per la comunió jeràrquica (allà on el bisbe s'uneix als seus sacerdots que alhora estan units els uns als altres) "amb el lligam de la caritat, de la pregària i d'una total cooperació" [PO 8]).

IV. ALGUNES CONCLUSIONS

Idealment, doncs, el bisbe local hauria d'ésser com un símbol per a la Gran Església, dels principis fonamentals de subsidiarietat i col·legialitat.

El bisbe diocesà ha de crear en la seva església local un entorn eclesial on no només permeti sino que encoratgi una obertura cap a la discussió de qüestions vives en l'església, fins i tot quan aquestes discussions toquin temes punyents. I, ha de convidar la Gran Església a fer el mateix.

Ha d'encoratjar el poble fidel de Déu a compartir la seva seva experiència de fe aixi com també les seves preguntes, preocupacions i dubtes coratjosament, sabent que seran escoltats i respectats. I, ha de convidar la Gran Església a fer el mateix.

Ell ha de mostrar paciència amb aquells teòlegs els mètodes poc comuns o temptatives de descobriment dels quals semblin d'antuvi estranys a la fe rebuda. Amb un diàleg curós, pacific i obert haurien d'explorar llurs mútues preocupacions tot treballant amb caritat per la seva comprensió o resolució. I, ha de convidar la Gran Església a fer el mateix.

Amb un profund respecte per la veritat, ha de dialogar amb els membres de la comunitat acadèmica en recerca dels fruits de la investigació que il·luminen la revelació o faciliten la tasca pastoral. Sigui com sigui, no pot mai ignorar aquells descobriments que són un repte per a la comprensió de la disciplina de l'Església encara que comportin els temes més conflictius. I, ha de convidar la Gran Església a fer el mateix.

Ha de conduir la vida de l'església local obertament, "caminant sempre en la llum", evitant qualsevol forma de secret, manipulació o coerció. I, ha de convidar la Gran Església a fer el mateix.

Ha de fer tot el que estigui al seu abast per "formar homes i dones que estimin de debò la llibertat autèntica; -en altres paraules- homes i dones que, a la llum de la veritat, jutgin les coses amb criteri personal, actuïn conscients de la seva responsabilitat i aspirin a tot el que és veritable i just, disposats a col·laborar amb els altres." (DH 8). I, ha de convidar la Gran Església a fer el mateix.

Ha d'exercir en tot lloc i en tot moment la seva autoritat com un servei pel bé del poble sant de Déu. I, en nom de l'evangeli, ha d'insistir que la Gran Església faci el mateix.