L'ALTRE JUBILEU

Document de "NOI SIAMO CHIESA" (Itàlia)

El final de mil·lenni és percebut per la ment i el cor de molts creients i no creients com un esdeveniment important, que assenyala el curs de la humanitat, que obliga a una reflexió, que obliga gairebé a una suspensió de la quotidianitat en la vida personal, familiar i col·lectiva. El 2000 és sentit com un any diferent, un any que pot ser de discontinuïtat respecte a tots els altres.

Naturalment, cal que siguem conscients de la "relativitat" del 2000 i del fet que és un esdeveniment convencional en el càlcul del pas del temps. De fet, si per als cristians, com també per als calendaris civils de la major part del món, el 2000 té la seva peculiar fascinació simbòlica, emotiva o comercial, cal ésser conscients que per als creients d'altres religions, i especialment els hebreus i musulmans

-que amb els cristians tenen el seu origen en Abraham, però que tenen una altra manera de computar el temps- l'any que nosaltres celebrem amb tant d'èmfasi no té cap significat especial.

Amb tot, en aquest any 2000, Joan Pau II ha convocat un Jubileu: un esdeveniment sobre el qual vol aportar una reflexió que ofereix al conjunt de la nostra Església catòlica italiana, també al nostre moviment –nascut el 1995 a Àustria, i que després s'ha difós en molts països, Itàlia entre ells, donant vida a l' International Movement "We are Church" (IMWAC)– que demana una profunda reforma de l'Església catòlica romana.

1. Jubileu bíblic, Jubileu catòlic, bimil·lenari de Crist

En la carta apostòlica "Tertio millennio adveniente" (10 novembre '94) amb la qual iniciava la preparació del Jubileu, i després en la butlla "Incarnationis mysterium" (29 novembre '98) amb què l'ha convocat formalment, Joan Pau II agrupa tres coses molt diferents: el Jubileu bíblic, el Jubileu papal, la celebració dels dos mil anys del naixement de Crist. Aquesta barreja ha provocat moltes conseqüències negatives en l'àmbit teològic i ecumènic.

A) El Jubileu bíblic. Com i per què s'havia de celebrar, ens ho indica el capítol 25 del llibre del Levític: cada set setmanes d'anys, o sigui cada cinquanta anys, a la terra d'Israel s'havia de proclamar el Jubileu. En aquest any la terra havia de descansar i havia d'ésser retornada als antics propietaris; a més, s'alliberaven els esclaus hebreus. Prescindint de si aquest Gran Sàbat es va arribar a celebrar mai, representa en la Bíblia un gran crit profètic de justícia social i el somni d'una societat pacificada, reconciliada amb ella mateixa i amb la terra.

Isaïes (61, 1-4) profetitza un "any de gràcia del Senyor", que se situa en la mateixa línia de perspectiva del Jubileu. Jesús farà referència concretament a Isaïes, dient que "aquesta escriptura s'acaba de complir", quan a la sinagoga de Natzaret (Lc. 4, 16-21) llegeix els versets del profeta que deien: "L'esperit del Senyor reposa sobre meu; perquè... m'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor".

B) El Jubileu papal. Fou Bonifaci VIII, el 22 de febrer del 1300, qui va proclamar el primer Jubileu cristià: d'igual nom, però ben llunyà d'aquell del Levític, la nova institució té el seu eix en la concessió de les indulgències (la remissió de la pena temporal als pecats perdonats ja pel que fa a la culpa) que s'obtindran amb un pelegrinatge a Roma, a les tombes dels apòstols. El pelegrinatge, absent del Jubileu bíblic, esdevé el cor del Jubileu papal. D'aquesta manera el papat exalta el seu paper centralitzador i la seva exclusivitat del "poder de les claus".

Tot i que amb alguns canvis, el Jubileu "inventat" pel papa Bonifaci (i que des del segle XV se celebrarà ordinariàment cada 25 anys; el darrer dels quals fou el 1975), en substància romandrà igual. La mateixa "Incarnationis mysterium" afirma: "La indulgència és un dels elements constitutius de l'esdeveniment jubilar... Amb la indulgència es condona al pecador penedit la pena temporal pels pecats ja perdonats quant a la culpa" (n. 9).

C) El bimil·lenari del naixement de Crist. El 2000 s'esdevé el bimil·lenari del naixement de Jesús (tothom sap, però, que aquesta cronologia té un error d'entre 5 i 7 anys). Sigui com sigui i partint de la hipòtesi que Jesús hagués nascut exactament fa dos mil anys, totes les Esglésies cristianes estaven, i estan, naturalment contentes i interessades a celebrar de manera fraternal, unànime i sincera, aquesta excepcional "festa d'aniversari" o, si voleu, aquest esdeveniment "jubilar". Per això, el 2000 podia ésser un moment d'una especial concòrdia ecumènica, precursora d'altres passos importants en el camí del restabliment de la plena unitat entre tots els/les deixebles de Jesucrist; una unitat desfeta especialment en el segon mil·lenni, per les irreparables i recíproques excomunions entre Roma i Constantinoble del 1054, i el segle XVI per les vicissituds de la Reforma i Contrareforma.

Ara bé, barrejant entre ells aquests tres Jubileus, i invitant després els cristians no catòlics a les celebracions per ell induïdes, el papa Wojtyla ha realitzat un gest unilateral i una instrumentalització que ho fa tot més difícil. Les Esglésies ortodoxes i evangèliques, amb raó no se senten cridades a participar com a convidades a les celebracions decidides unilateralment a Roma, havent estat posades davant els fets consumats. Malgrat tot, hi haurà, certament, ocasions en què alguns representants no catòlics participaran durant el 2000 a iniciatives decidides pel papa. Però, que n'hauria sigut, de bonic, que totes les Esglésies, al voltant de la mateixa taula haguessin discutit i decidit plegades "com" celebrar els 2000 anys del naixement de Jesucrist, sense que Roma volgués ser el centre de tot!

D'altra banda, la manera com ha sigut organitzat el Jubileu papal no ha creat malestar només en l'àmbit ecumènic. Ha creat i crea incomoditat, i un sentit d'angúnia, també en algunes àrees "conciliars" a l'interior de l'Església catòlica. Nosaltres, de totes maneres, ens considerem entre aquestes, i és per això que creiem que és el nostre dret i el nostre deure de dir clarament i ben alt que ens sembla que contradiu l'esperit del Concili Vaticà II.

2. Escoltar els últims, canviar les estructures

Cercant d'agafar l'esperit profund del Jubileu bíblic, avui nosaltres voldríem –i ens hi comprometem– que aquest "any de gràcia del Senyor", el 2000, sigui un temps fort per escoltar les veus dels últims, dels exclosos, d'aquella innombrable quantitat de dones i d'homes, de nens i nenes, de velles i vells que viuen en condicions precàries. Totes aquestes persones, o sigui la major part de la humanitat, no sols no participa dels aspectes positius del progrés (de fet, està mancada dels drets més elementals: a la vida, a la salut, a l'habitatge, a la instrucció...), sinó que en pateix durament els aspectes negatius, i sovint és mortificada en la seva identitat cultural i religiosa.

Si hi ha d'haver un any "jubilar", només pot ésser un any de canvis profunds dels comportaments i de les estructures de domini polític, econòmic i militar; d'abandonament de la cultura de la violència i de la guerra; d'acabament de l'abús de la creació i de la seva violació; de posada en crisi del domini del Nord opulent del món –en gran part formalment cristià– sobre el depredat Sud.

L'acció per l'alliberament dels pobres i contra les estructures que generen la iniquitat hauria d'entrellaçar-se, ens sembla, amb moments en què se suspengui l'activisme, es privilegiï l'absolut sobre el contingent, l'ésser sobre el fer i es contrasti l'erosió del sentit de Déu. Resumint, com a cristians hem de comprendre el sentit profund del Dissabte bíblic i del repòs de la terra demanat pel Jubileu, per traduir-lo en la vida i en l'expressió de la fe.

3. Ecumenisme o celebració de la pròpia identitat doctrinal?

Tot i que els documents papals citats són verbalment oberts a l'ecumenisme, la lògica de la màquina organitzativa del Jubileu 2000 posa en evidència les seves profundes contradiccions. Els documents, de fet, preveuen que el Jubileu, a més de Roma, pugui celebrar-se a Jerusalem i especialment a les Esglésies locals (diòcesis). Però el tam-tam turístic i devocional –amplificat pels martellejants serveis de la Rai, Mediaset i d'altres xarxes televisives, llevat de poques excepcions– exalça la centralitat absoluta de Roma i, per tant, convida al pelegrinatge per guanyar les indulgències.

Una pràctica reforçada per l'última edició de l'"Enchiridion indulgentiarum" (catàleg de les indulgències, datat el 16 de juliol i publicat el 17 de setembre de 1999). Document editat, gairebé, a la vigília d'un esdeveniment que deu haver imposat un sentit de mesura ben diferent. El 31 d'octubre del 99, a Augsburg, Alemanya, l'Església catòlica romana i la Federació Luterana Mundial han signat alhora una "Declaració conjunta sobre la doctrina de la justificació" que, "respecte als postulats fonamentals", aconsegueix un important consens sobre un punt fonamental –la manera amb què Déu, per la gràcia, salva l'home que creu en Crist– que, durant més de quatre segles havia dividit les dues Esglésies. Una divisió que esclatà amb la protesta de Martí Luter contra l'indigne tràfic d’indulgències i la idea que es pogués "merèixer" la salvació de l'ànima amb una ofrena de diner.

És veritablement difícil conciliar el document d'Augsburg amb la reproposada doctrina de les indulgències, que constitueix un altre pilar del Jubileu papal. Per això, aquesta contradictòria elecció de Roma provoca malestar en el camp ecumènic. Cal preguntar-se què se n'ha fet, de la lletra i de l'esperit, de les Assemblees ecumèniques europees de Basilea (1989) i de Graz (1997), tot i ser fortament volgudes també pels bisbes catòlics, a més del "poble ecumènic" de l'Església romana, en sintonia amb les altres Esglésies.

En definitiva, sembla que el vi nou de l'ecumenisme no pot entrar en els bots vells del Jubileu papal, que són des de sempre unes institucions ben internes de l'Església catòlica.

4. El pelegrinatge: conversió del cor o primacia de Roma?

Si ningú no pot judicar com el pelegrí individual viu en el seu esperit el pelegrinatge jubilar a Roma, és veritat que el pelegrinatge com a institució serveix a la Cúria romana per una ulterior i forta afirmació de la centralitat i de l'autoritat del papat, i per proposar de nou una Església que ha "d'aparèixer" i comptar en els mitjans de comunicació, ha d’imposar-se i gairebé dominar el món i també les altres fes.

El Jubileu bíblic no preveia cap pelegrinatge: tot pietós israelita havia de celebrar el Gran Sàbat allà on vivia: cercant d'escoltar la Paraula de Déu, fer justícia a la seva terra, servir els seus germans.

D’altra banda, nosaltres cristians no podem oblidar mai les paraules de Jesús a la Samaritana: "Arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem... Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat" (Jo. 4, 21-23). A la llum d'aquestes fortes paraules de Crist, diem a les nostres germanes i germans catòlics: si hi ha d'haver Jubileu el 2000, que sigui celebrat no pelegrinant a Roma, sinó romanent a la vostra pròpia terra, a la vostra pròpia ciutat, al propi país. Que cadascú es converteixi allà on viu, que s'hi alliberi dels seus esclavatges, que hi treballi per l'alliberament, que hi perdoni els seus enemics, que hi faci descansar la terra, que s’hi reconciliï amb ell mateix, amb els altres, amb el món, amb la creació.

Si hom es posa en aquesta perspectiva, crea realment malestar la xarxa imponent i persuasiva amb què s'intenta conduir a Roma, durant el Jubileu, totes les categories (infants, governants, militars, artistes...). El Vaticà ha fet discretes pressions perquè la tradicional celebració obrera a Roma l’U de Maig, convocada pels Sindicats confederals, no se celebri, de manera que tots els obrers, els catòlics i s'espera que també els altres, conflueixin en la celebració papal prevista per al mateix dia. Òbviament, totes aquestes manifestacions de massa gaudiran d'una ampla cobertura mediàtica.

L'Estat italià i l'Ajuntament de Roma han gastat uns quants milers de mil·liards (=1 miliardo en italià són mil milions -nota del traductor) per afavorir el Jubileu, no només amb obres útils a la col·lectivitat, que restaran un cop passat l'esdeveniment, sinó també amb tries molt discutibles –ecològicament i arqueològicament– com el túnel del Gianicolo, o reestructurant amb diner públic cases d'hospitalitat d'entitats eclesiàstiques.

La gran màquina jubilar presenta una Església catòlica compacta i convençuda que aquesta manera d'ésser "present" és adequada per fer front a un món cada vegada més secularitzat, al qual només, o especialment, l'Església catòlica tindria la paraula salvadora per oferir.

El nostre malestar envers el programa dels pelegrinatges que portarà a Roma milions de persones no vol pas dir que no apreciem la utilitat de sortir de casa per visitar altres llocs, països i cultures diferents. Al contrari, creiem que el 2000 podria ser una ocasió excepcional per trobar-se amb altres Esglésies, altres fes i altres cultures. Grups de catòlics de diòcesis italianes, per exemple, podrien anar a visitar els catòlics que viuen en diòcesis brasileres o canadenques o sud-africanes o filipines; o comunitats luteranes d'Escandinàvia o anglicanes de Gran Bretanya o de Kenya; o bé ortodoxes russes, gregues, georgianes o de les antigues Esglésies orientals, coptes, sirianes i armènies. O bé comunitats hebrees a Israel, musulmanes i cristianes en territoris palestins, budistes a Tailàndia, xintoistes al Japó, hindús a l'Índia, maies a l'Amèrica Central. En canvi, aquest pelegrinatge, deslligat de les indulgències i de qualsevol pretensió centralitzadora, basant-se només en la joia de portar als altres –de la mateixa fe o no, no hi fa res– els propis "dons" (experiències de fe i de vida, dificultats, esperances, solidaritat, afecte), i rebre’n els seus "dons", seria de debò una benedicció.

Cal indicar que ja hi ha algunes parròquies o grups de catòlics més sensibles que s'han posat lloablement en aquest camí, convençuts que no és admirant les "pedres mortes" (els monuments), o cercant seguretats en la institució eclesiàstica, sinó més aviat trobant-se amb les "pedres vives" (o sigui, les persones amb les seves cultures, les seves alegries i sofrences), que poden descobrir-se les meravelles de l'Esperit que bufa allà on vol, i créixer en la fe, en la solidaritat i en la mateixa comprensió de l'Evangeli.

5. "Mea culpa" pels pecats d'ahir o d'avui?

En els documents oficials sobre el Jubileu i en diverses altres ocasions, el papa Wojtyla ha manifestat la seva intenció de demanar perdó, de fer públicament un "mea culpa" per alguns pecats històrics dels "fills de l'Església", tals com la Inquisició, la violació de la llibertat religiosa, l'antisemitisme i l'antijudaisme. El dia escollit per a aquest gest que donarà un signe concret al Jubileu, és el primer diumenge de Quaresma, el 12 de març del 2000. Certament, és important que el papa faci un gest d'aquestes característiques, necessari per "purificar la memòria"; i nosaltres apreciem el fet que Joan Pau II insisteixi en aquesta elecció malgrat l'oposició d'alguns sectors eclesials més conservadors.

Tanmateix, hi ha maneres i maneres de proclamar l'anunciat "mea culpa": una és passar comptes fins al final torçant algunes estructures eclesiàstiques (de fet, només Déu té competència per jutjar la consciència de les persones; i les ciències històriques per situar els esdeveniments concrets en el seu context precís) que permeteren algunes malifetes; una altra és admetre el mínim possible les veritables causes teològiques que han provocat en l'Església catòlica romana les grans i feixugues ombres ja irrefutablement "radiografiades" pels historiadors. Per jutjar l'elecció papal, ens cal esperar el 12 de març.

Malgrat que es faci aquest "mea culpa" serà del tot insuficient, més aviat una gran coartada, si és que s'atura al llunyà passat i no arriba ni tan sols al Nou-cents. En aquest segle el vèrtex de l’Església catòlica ha donat suport –amb poques excepcions– als règims feixistes i dictatorials a Itàlia, Portugal, Espanya, així com les seves guerres d'agressió i llur domini colonial a l'Àfrica, obtenint a canvi Concordats molt favorables. I, a Alemanya, el poder nazi no hauria pogut encendre la terrible segona guerra mundial, i després programar la "Shoah" (l'extermini del poble hebreu, com a tal), enviant a la mort sis milions d'hebreus, si no hagués existit almenys la concomitància o el silenci còmplice de les cúpules eclesiàstiques i d'una gran part de tot el cos de les Esglésies (catòlica i, cal afegir, també l'evangèlica). L'heroisme fins al martiri d'aquells pocs cristians que s'oposaren al nazisme posa encara en una llum més gran i sinistra, la massa dels cristians que l'aprovaren o que davant seu callaren covardament.

Al començament d'aquest segle Roma va reprimir amb mètodes brutals el moviment modernista, o sigui l'intent de teòlegs i estudiosos catòlics de relacionar la veritat de l'Evangeli amb els descobriments científics i les noves interpretacions teològiques. En els darrers tres decennis, Roma ha actuat, sovint, per mortificar les iniciatives, incloses les sinodals, de les Esglésies catòliques locals als Països Baixos, Alemanya, Àustria, Suïssa, Estats Units d'Amèrica, Brasil; i per buidar les potencialitats reformadores del Vaticà II que, posades en pràctica, haurien qüestionat naturalment moltes estructures històriques del poder papal i curial, obrint així l'Església a una gestió col·legial i sinodal i fent-ne partícip tot el poble de Déu.

Precisament sota l'actual pontificat, s'ha limitat també la llibertat de recerca teològica i s'ha castigat o marginat de diverses maneres uns teòlegs i teòlogues mal vistos per la Cúria romana. La llista és llarga: l'alemany Hans Küng, el brasiler Leonardo Boff, el neerlandès Edward Schillebeeckx, el francès mons. Jacques Gaillot, el nord-americà Charles Curran, la brasilera Ivone Gebara, Tissa Balasuriya de Sri Lanka... Si a tots ells durant el Jubileu no se'ls retorna plenament l'honor eclesial que injustament se'ls va arrabassar, el "mea culpa" per la Inquisició haurà sigut només una excusa per no afrontar avui la "conversió" que es refereix a les culpes històriques de la Jerarquia eclesiàstica “d’avui”.

Hi ha una altra dada que deixa perplex davant l'anunci d’aquest "mea culpa": la idea difosa pel Vaticà d'elevar a l'honor dels altars durant el Jubileu Pius IX i Joan XXIII. Si es porta a terme, la proposta de proposar a la veneració dels fidels un papa que va condemnar la llibertat religiosa, la llibertat de premsa, la llibertat de consciència, i que va utilitzar totes les formes per obligar de fet els bisbes reticents a votar el dogma de la infal·libilitat pontifícia (al Concili Vaticà I, el 1870) al costat d'un altre papa que amb coratge profètic volgué un Concili per posar en marxa –entre altres coses– la declaració sobre la llibertat religiosa, seria una autèntica i inacceptable "provocació" eclesial i ecumènica.

Per descomptat, no volem pas jutjar la vida personal o la consciència del papa Giovanni Maria Mastai Ferretti; no podem deixar de valorar històricament i eclesialment les seves opcions com a papa (opcions ja "en aquell temps" fortament criticades per algunes personalitats catòliques més il·lustrades, més enllà de la cultura laica). Per això, la idea de Wojtyla d'elevar Pius IX a la glòria dels altars ens sembla una contradicció radical que desorienta el poble de Déu. Amb una decisió així, de fet, s’afirmaria en substància que, en el fons, l'Església romana és sempre la mateixa, sempre santa i sempre en la veritat: ja sigui quan condemna la llibertat religiosa, ja quan l'aprova. Per això, és possible "penedir-se" de les violacions de segles passats, per part dels "fills de l'Església", comeses contra la llibertat religiosa, i alhora beatificar un papa que va condemnar aquella tesi com una heretgia.

Davant aquesta situació, ens semblaria oportú que tots els qui –en l'Església– se senten desorientats per la hipotètica opció papal, escriguin al bisbe de la seva diòcesi, expressant-li la seva inquietud per una beatificació desconcertant i demanant que el pastor faci arribar a Roma llur sentiment eclesial.

Finalment, i encara a propòsit del "mea culpa", desitjaríem que durant el Jubileu també l'Església catòlica italiana, en el seu conjunt, reconegui que, llevat de nobles excepcions, en la seva gran majoria, des de bisbes fins a simples fidels, es va comprometre amb el feixisme i va donar-li suport en les guerres d'agressió contra països africans (per què no fer un pelegrinatge de penediment a Trípoli, a Asmara o a Addis Abeba?).

La Conferència episcopal italiana (CEI), a més, hauria de fer el seu explícit "mea culpa" per haver intentat, el 1974, amb pretextos teològics però en realitat per exaltar el poder clerical i democristià a Itàlia, d'imposar el "sí" a l'abolició de la llei del divorci en el referèndum corresponent; i el 1981, d'imposar el "sí" a l'abolició de la llei sobre l'avortament. En ambdós casos violant les declaracions enunciades pocs anys abans pel Vaticà II sobre la llibertat religiosa i sobre l'autonomia de l'Estat respecte de l'Església.

6. Immobilisme autoritari o reforma de l'Església?

Per donar testimoni de la voluntat concreta i actual de "conversió" de l'Església catòlica, hi ha qui ha proposat dos actes que donarien un to real de fraternitat al Jubileu: la readmissió dels sacerdots casats a celebrar l'Eucaristia i l'admissió dels divorciats tornats a casar a rebre-la. Res no ho impediria, si no fos una rígida ètica i una normativa que no té arrels ni en l'Evangeli ni en la història de l'Església cristiana considerada en el seu conjunt. L'exclusió dels divorciats tornats a casar no ha existit mai en les Esglésies de la Reforma ni en les Esglésies ortodoxes i, d’altra banda, actualment no és respectada per un cert nombre de sacerdots en la seva pastoral diària.

Aquestes propostes s'insereixen òbviament en una perspectiva general de reforma de l'Església catòlica, que podria posar-se en marxa precisament amb motiu de l'any jubilar. Per tant, en aquests dotze mesos, caldria fer els primers passos decisius perquè la dona no resti dins l’Església en l'actual paper subaltern, exclosa radicalment de la plena igualtat amb els varons, en els ministeris eclesials; perquè els homosexuals trobin una pastoral que no estigui fonamentada en la marginació; perquè el poble de Déu participi en l'elecció dels propis pastors.

Voldríem, doncs, un any jubilar en el qual tota l'Església reflexionés sobre l'esterilitat d'una reglamentació rígida, intemporal i no respectada pas massa en el camp moral (especialment pel que fa a la sexualitat); i, concretament quant a l'Església italiana, voldríem que la Jerarquia posés fi al seu intervencionisme en la política i a la seva insistent campanya per obtenir finançament públic per a les seves escoles.

Voldríem un any jubilar en el qual bisbes, capellans, religiosos, monges, laics -homes i dones- s'interpel·lin amb sinceritat sobre la manera d'anunciar amb credibilitat l'Evangeli en un món secularitzat, tancant un període ja massa llarg, en l’Església, de silenci i potser fins i tot de fingiment, determinat pel clima de conformisme tan estès, o potser també per la por de parlar a causa de represàlies, tot i la insistent invitació a saber exposar amb humilitat i valentia les pròpies opinions que la constitució conciliar "Gaudium et spes" (n. 62) adreçà a sacerdots i laics. És clar que per a això cal que hi hagi les estructures on es pugui parlar en llibertat i amb llibertat. Serà, l’esdeveniment jubilar, aquest "any de llibertat"?

7. Reduir el deute extern o restituir l'espoliació?

Intentant l' "actualització" del Jubileu bíblic, el papa ha insistit perquè les grans organitzacions internacionals i els països rics del Nord redueixin sensiblement el deute extern que esclafa molts països del Sud. En canvi, nosaltres creiem que caldria parlar només de "condonació global" del deute extern. Sobretot, però, que es vagi a les arrels del problema i jutjar les causes del desenvolupament i del sotsdesenvolupament a partir del segle XVI (inici de l'explotació a gran escala de l'Amèrica "descoberta" i de l'Àfrica). En aquest quadre s'invertirà l'ordre dels subjectes: països deutors (els responsables de pillatges, esclavatge, opressions, colonialisme i neocolonialisme) són els països del Nord; els altres, països creditors.

Si és el Nord qui ha de restituir l'espoliació al Sud, i no pretendre'n crèdits, un capgirament així de posicions no es podrà dur a terme sense modificacions radicals en les estructures econòmiques que avui dominen el món. Per tant, un compromís en aquest immens camp de justícia ha d'esdevenir, a l'alba del nou mil·lenni, un element determinant de la fe dels creients i de la seva capacitat crítica contra el neoliberalisme i contra la globalització capitalista.

En aquest context, és un problema la campanya promoguda a Itàlia per la CEI –"Tu en acció"– per reconvertir en inversions locals una part del deute del Sud "comprat" amb cent mil·liards de lires que s'haurien de recollir a les parròquies. Els Instituts missioners del país ja han protestat contra aquesta campanya.. En un document del setembre passat, sostenen "la urgent necessitat de l'anul·lació immediata i global del deute extern dels països més pobres"; demanen "la denúncia clara de les causes, dels mecanismes i de les responsabilitats que hi ha sota els greus problemes del deute"; critiquen la manca de connexió d'aquesta campanya amb altres d'existents. Per la integració de la iniciativa de la CEI, proposen: un compromís més gran i més transparent en la cooperació pel desenvolupament; més control del comerç d’armes i més inversions en la prevenció i solució dels conflictes; la institució d'un tribunal internacional d'arbitratge del deute; la revisió de les estructures financeres internacionals i acords de mercat per afavorir intercanvis equitatius.

Després del que ha passat fa poques setmanes a Seattle –on un variat mosaic de persones, de grups de base, però també de polítics- han protestat per la manera com els Grans volien imposar les regles del WTO (Organització Mundial de Comerç), es fa encara més urgent un compromís pel problema del deute extern en la línia indicada també pels Instituts missioners italians.

Mentrestant, com un signe petit però tangible de la conversió proclamada, per què l'any jubilar no comença amb una forma senzilla i concreta de restitució? Que es posin a disposició dels immigrants extracomunitaris i llurs organitzacions uns espais físics en parròquies i ordes religiosos tan abundants a Itàlia.

8. Un somni: que el Dos mil obri el camí vers un Concili

Els problemes del conjunt de què hem fet memòria –feble ressò de moltes altres veus que s'aixequen dels quatre costats de l'Església catòlica– no poden ser afrontats precisament en un Jubileu papal pensat per exaltar el centralisme romà. En el programa oficial jubilar, són pàcticament absents els moments en què la gent pugui parlar, intervenir, discutir, enlloc de només escoltar els discursos papals.

Tenim encara un somni: que el 2000 l'Església de Roma, amb veu unànime, obri el camí que la porti a celebrar un dia una gran assemblea conciliar per afrontar plegats –bisbes, sacerdots, religiosos, religioses, laics homes i dones– els problemes que comporta avui l'anunci al món de l'Evangeli de sempre. El camí que s'invoca serà llarg i difícil; però cap fita ambiciosa no pot ser assolida si no es decideix de fer els primers passos coratjosos. No podrà concretar-se mai la reforma inajornable –eclesialment i ecumènicament parlant– de la manera d'exercir la primacia papal, tot i ser obertament explicitada pel mateix Wojtyla, si tot el poble de Déu no assumeix les seves responsabilitats posant en crisi el centralisme imperant que la Cúria romana defensarà costi el que costi.

Aquest itinerari haurà de d’entrecreuar-se, Déu sabrà com, amb el més ample camí del conjunt de totes les Esglésies cristianes vers la celebració d'un Concili veritablement universal, que faci donar un salt decisiu per la reconciliació de les Esglésies i la plena comunió eucarística entre totes, de manera que en una "diversitat reconciliada" plegats serveixin el món, i especialment la immensa massa de persones oprimides i marginades.

Objectius utòpics? Mai no s'ha aconseguit cap fita important si algú primer no ha somniat d'atènyer-la i s’hi ha esforçat. Sabem també que l'Esperit –com i on vol– continua bufant sobre l'Església i el món. Preguem-li, doncs, que puguem discernir allò que Ell avui diu a les Esglésies. I amb la seva ajuda esperem, malgrat els molts signes de l'hivern que patim, que la primavera arribi aviat.

"Noi Siamo Chiesa" - Itàlia

(adherit a l'International Movement We Are Church - IMWAC)

Roma, 22 de desembre de 1999