Per John L. Allen Jr
NCR
Havent transcorregut la
meitat del sínode europeu, la majoria dels observadors estan d’acord en què el
moment més dramàtic fins ara l’ha protagonitzat el cardenal Martini en la seva
intervenció del dia 7 d’octubre.
Martini, de setanta dos
anys, ha encapçalat durant tant de temps la llista dels papabile que cada una
de les seves declaracions públiques és analitzada minuciosament per tal
d’esbrinar la direcció que prendria l’Església sota el seu lideratge. La seva intervenció en el sínode va resultar
inquietant. Molts en van treure la
conclusió que Martini es proposa conduir l’Església de dret vers un Vaticà III.
Hi hagué dues
intervencions més que van ser motiu de controvèrsia: la del cardenal belga
Godfried Daneels i la del cardenal Joseph Ratzinger, cap de l’ortodòxia
vaticana. No hi ha dubte, però, que
fins ara és el cardenal Martini qui s’enduu la palma.
Martini va afirmar:
“Quaranta anys després del Vaticà II, hem de preguntar-nos si no està naixent
poc a poc un nou consens al si de l’Església: el convenciment que per fer front
als reptes que tenim plantejats ens serà molt útil - i fins i tot necessari -, poder consultar de manera col.legial
i autoritativa el conjunt de bisbes d’arreu del món”.
El que Martini proposa no
és simplement l’organització d’un altre sínode. “Algunes d’aquestes qüestions”, va dir, “probablement demanen un
instrument col.legial més universal i amb més autoritat, que permeti als
bisbes, atents a la veu de l’Esperit,
treballar amb llibertat i en ple exercici de la col.legialitat episcopal
pel bé de l’Església i de tota la humanitat.
L’oficina de premsa del
Vaticà facilita només un breu resum elaborat pels seus redactors sobre el
contingut de les intervencions al sínode.
El resum de la intervenció de Martini no recollia cap de les propostes
amb què aquest va concretar les seves idees.
Els periodistes del National Catholic Reporter hem aconseguit el text
íntegre de la seva conferència.
Martini va parlar
clar. “En general”, va dir, “la tasca
prioritària és l’aprofundiment i el desenvolupament de l’eclesiologia de la
comunió del Vaticà II”. “Una altra
qüestió clau és fer front al dèficit –
en algunes zones dramàtic -, de ministres ordenats. Els bisbes experimenten una creixent dificultat per assegurar la
cura d’ànimes mitjançant un nombre suficient de ministres de la paraula i de
l’Eucaristia”.
“D’altres qüestions”, va
afirmar Martini, “són la posició de les dones a l’Església i la societat, la
participació dels laics en algunes responsabilitats ministerials, la
sexualitat, la moral matrimonial, la pràctica de la penitència, la relació amb
les Esglésies ortodoxes germanes (i, en general, la necessitat de renovar
l’esperança ecumènica) i, finalment, la necessitat d’articular un diàleg entre
democràcia i valors, entre el dret civil i el dret moral”.
“Creix el convenciment”,
va continuar, “que seria bell i útil pels bisbes dels nostres dies i pels del
dia de demà, capdavanters d’una Església cada vegada més diversificada en els
seus llenguatges, repetir l’experiència de comunió i col.legialitat en
l’Esperit Sant que els seus predecessors van viure gràcies al Vaticà II i que
avui dia no és més que un record llunyà”.
Tot i que Martini no va
fer servir ni una sola vegada l’expressió “un nou concili”, la premsa italiana
va interpretar majoritàriament en aquest sentit les seves declaracions. Els titulars d’un conegut diari italià posaven
en boca del cardenal Martini l’expressió: “Sa Santedat, convoqui un nou
concili”.
També, però, hi va haver
qui va interpretar que el que Martini demanava no era un nou concili, sinó un
nou instrument de col.legialitat episcopal, a mig camí entre un sínode i un
concili. D’altres, finalment, van
considerar que Martini va aprofitar la seva intervenció per criticar la manera
en què el cardenal belga Jan Schotte està conduint aquest sínode europeu.
En privat, hi ha molts
participants en el sínode que es queixen que Schotte els imposi el que ells
consideren un secretisme i un control excessius. Molts d’altres opinen que l’estructura del sínode, que no permet
discussions plenàries i que reserva les conclusions finals al Papa, no és més que
una caricatura de col.legialitat.
Sigui quina sigui la
interpretació correcta de les seves
declaracions, el cas és que la intervenció de Martini ha estat un testimoni
dramàtic del fet que, entre els líders actuals de l’Església, hi ha qui
considera la qüestió de la col.legialitat – és a dir, del govern compartit
entre els bisbes i el Papa -, un tema clau per al nou pontificat.
Canviant de tema, en el
context d’un sínode dominat fins aleshores pel pessimisme, la intervenció del
cardenal Daneels va desmarcar-se de les dels seus predecessors en convertir els
indicadors del declivi de l’Església Catòlica a Europa en senyals
d’esperança. “El que li ha passat a
l’Església a Europa ha estat un veritable xoc”, va dir, “però, com una
descàrrega elèctrica al cor, pot ser el camí per a renéixer”.
Daneels va afirmar, per
exemple, que el creixent pluralisme
religiós ha forçat l’Església a establir un nou diàleg amb les altres
religions. Els creients hem de
re-pensar el que veritablement significa parlar de Crist com a únic mediador de
la salvació. Aquesta és una nova
qüestió que demanarà una nova resposta.
Lluny de representar una
amenaça, segons Daneels aquestes qüestions són una oportunitat de
creixement. “Són qüestions beneïdes”,
va afirmar, “i els cristians hauríem de donar gràcies als nostres temps per
proposar-nos-les”. En referència a la
pèrdua de poder del Catolicisme a Europa, Daneels va suggerir que Déu està
intentant ensenyar humilitat a la seva Església. “Com pot ser això negatiu?”, va preguntar.
En contrast amb els qui
consideraven que el nombre creixent d’immigrants musulmans significa un perill
per a la identitat cristiana d’Europa, Daneels va fer una delicada distinció
entre les formes integristes d’Islam amb les quals resulta quasi impossible
dialogar i les altres formes d’Islam de les quals, va insistir, l’Església té
molt a aprendre. Daneels va citar “el
sentit transcendent de Déu, la pregària i el dejuni” com a elements positius de
l’Islam sobre els quals els cristians hauríem de reflexionar.
Després que Daneels
insistís tan com va poder en les diferents maneres en què l’Església pot
afirmar la cultura contemporània i identificar-s’hi, Ratzinger va parlar
exactament en sentit contrari, emfasitzant la distància crítica que existeix
entre l’Església i el món.
Ratzinger va afirmar: “De
quina manera es forma la fe i què és la fe, ens ho mostra el diàleg de Jesús
amb els dotze apòstols a Cesarea de Filip, el lloc on va néixer el credo de
l’Església: ‘Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu’. Jesús distingeix entre l’opinió de ‘la gent’ i la del ‘vosaltres’
amb què s’adreça als dotze apòstols”.
Per a Ratzinger, aquesta distinció és la que existeix entre l’Església i
la societat.
“La fe és la comunió amb
Jesús al si de la seva Església, no és la creació de cap grup; és el regal de
l’Esperit Sant que unifica l’Església”, va insistir.
“La diferència entre ‘la
gent’ i el ‘nosaltres’ que distingeix els deixebles perdurarà probablement fins
a la fi dels temps”, va dir Ratzinger, “però l’Església no és una entitat
tancada en ella mateixa: les seves fronteres estan sempre obertes ... Si bé no es troba amb tothom, està dirigida
i orientada vers tothom: és la sal de la terra i la llum del món”, va concloure
el cardenal de Baviera. Com Martini,
Ratzinger té ara setanta dos anys.
El contrast entre Daneels
i Ratzinger exemplifica una de les tensions bàsiques d’aquest sínode: fins a
quin punt són hostils al cristianisme les cultures del primer món i fins a quin
punt, en el seu desig d’apropar-s’hi, l’Església ha sacrificat profunditat
espiritual o claredat doctrinal. La
setmana entrant, el sínode es dividirà en petits grups i és d’esperar que
aquest tema sigui un dels més debatuts.