FÒRUM JOAN ALSINA
Els qui signem aquestes Reflexions, membres del Fòrum Joan Alsina,
partint de les inquietuds de les nostres comunitats, a la llum de l’ Evangeli i
del Concili Vaticà II, amb visió de futur:
Caminem cap a una Església més humil, que es fa preguntes, que cerca,
que parla un llenguatge com el de Jesús, capaç de ser entès i acollit tant per
la gent senzilla com per la gent d’ estudi. Caminem cap a una Església més
atenta als valors nous que apareixen i menys dolguda pels costums que es
perden, una Església que proposa, que convida a viure amb més plenitud, que
ofereix un vigor d’ esperit i de confiança en les persones.
Caminem cap a una Església més interessada pel Projecte de Jesús i per
la construcció del Regne de Déu ara i aquí que no pas per ella mateixa, una
Església més creïble, que prega i que parla més des de la manera de viure i
menys des dels discursos i documents.
1-Cap a una Església més participativa i democràtica
A l’ Església, poble de Déu, comunitat de germans, tots, homes i dones,
tenim la mateixa dignitat i tots, amb diferents carismes, hi tenim els mateixos
drets i els mateixos deures. Hem de trobar-hi, per tant, la possibilitat de
desenvolupar les pròpies qualitats i els propis talents, en bé de la comunitat.
Ens hi hem de poder expressar amb tota llibertat i respecte, i no ha d’
haver-hi qüestions vedades a un diàleg fraternal.
L’ autoritat dins l’ Església és un servei a la comunitat, I mai no ha
de ser exercida com un poder damunt dels altres, ja que exercir-la d’ aquesta
manera contradiu l’ Evangeli. Per això, no s’ ha de prescindir mai del parer de
les persones i comunitats interessades, sinó que cal demanar-lo sempre i
tenir-lo en compte, de manera que la consulta esdevingui una pràctica habitual.
Hem d’ arribar a una autèntica participació i democratització en l’ Església,
d’ acord amb la definició de poble de Déu, del Concili Vaticà II. Aquesta
consulta s’ ha de realitzar sobretot a l’ hora de prendre decisions importants
per a la comunitat, com són els nomenaments i les preses de posició pública
sobre temes controvertits, tant eclesials com cívics i socials. La persona a
qui correspongui parlar en nom de l’ Església, ja sigui en l’ àmbit parroquial,
diocesà o universal, cal que ho faci sense imposar res ni coaccionar la
consciència de ningú.
D’ acord amb el Concili Provincial Tarraconense quan afirma que l’
Església és una i pluriforme, no pas monolítica, tots els membres del poble de
Déu, des del Papa a l’ últim batejat, hem d’ abandonar actituds negatives, com
la desqualificació dels qui no pensen com nosaltres, l’ enyorança de la
influencia social que en altres temps tenia la jerarquia eclesiàstica, la por
del món, dels canvis socials i polítics i, sobretot, la por a l’ autocrítica.
Som membres d’ una Església d’ un país concret, que és Catalunya, per
tant hem d’ assumir i estimar les nostres arrels històriques, les nostres
tradicions, la nostra cultura i la nostra parla.
2-Cap a una Església decididament posicionada a favor de la justícia i
la llibertat.
Cal una Església més preocupada per la igualtat i la fraternitat,
qüestions centrals en el missatge de Jesús, i molt més crítica amb el model de
vida que imposa el neoliberalisme dominant. Ha de ser clara l’ opció pels
febles i necessitats, s’ ha de trencar el poder del diner que genera un ordre
injust, arbitrari i arrogant.
A dins de l’ Església cal assegurar l’ exercici real de tots els drets
humans, tant per als homes com per a les dones, sense excepció. Serà aleshores
quan estarem legitimats per exigir-ho portes enfora.
Els signes dels temps urgeixen tanmateix un especial interès de tota l’
Església a promoure dins i fora d’ ella la pau, que és fruit de la llibertat,
la igualtat i la justícia per a tothom. Ha de quedar ben clar que l’ Església
és contrària, d’ acord amb l’ esperit de l’ Evangeli, a la pena de mort, les
guerres, la cursa d’ armaments, el terrorisme i les tortures, etc. .
Com a conseqüència, l’ Església ha de promoure dins d’ ella mateixa els
drets de la dona de manera que no quedi exclosa de cap càrrec o ministeri,
inclòs el sacerdotal, el respecte a les persones que es troben en situacions
familiars canònicament irregulars, la lliure opció al celibat sacerdotal, la
llibertat d’ expressió oral i escrita, etc.
No n’ hi ha prou que molts cristians –religiosos, preveres i laics-
visquin austerament, És necessari que l’ Església, com a institució pública,
també doni testimoni de despreniment, i abandoni els signes d’ ostentació,
riquesa i poder, d’ acord amb el recent discurs de Joan Pau II als bisbes
reunits en el Sínode de Roma.
Cal recordar sempre, des d’ una posició crítica i solidaria, que els
cristians hem de contribuir a fer una societat més justa, en què tothom pugui
viure dignament, Per això, no n’ hi ha prou de fer callar la mala consciència
donant algunes almoines, sinó que cal compartir de veritat els propis béns amb
els pobres i desvalguts.
L’ Església ha de prendre una actitud més profètica, valenta i
compromesa davant les situacions d’ explotació i d’ injustícia que es donen en
el món actual. Hem d’ implicar-nos en l’ esforç per aconseguir: la superació de
tota mena d’ exclusions socials, uns sous suficients i unes pensions dignes, un
generós acolliment de la immigració, un progrés sostenible de la terra, la
reducció del desequilibri Nord-Sud, etc.
Fòrum Joan Alsina- Gener del 2002