Església d’avui,
dret d’ahir?
Conferència pronunciada amb el títol: “Observacions d’un
canonista sobre el dret en l’Església Catòlica Romana avui dia”
Sota el títol “Llibertat del cristià en lloc d’un poder
sagrat?” es va desenvolupar la cinquena trobada federal del Moviment del Poble
Eclesial “Wird sind Kirche” (Som Església), els dies 3 i 4 d’actubre de 1998 a
Würzburg (Alemanya).
Per
a introduir aquest debat, el professor Werner Böckenförde (canonge emèrit del
capítol de la catedral de Limburg i professor de dret canònic i de legislació
civil i eclesiàstica a Francfort), va ser invitat com a orador. Publiquem el
text íntegre de la seva conferència, en la que se n’ha conservat l’estil oral a
la vegada que s’ha renunciat a les notes. Aquest text ha estat revisat per
l’autor per a ser publicat.
La
invitació que em van fer a dirigir-los la paraula em va deixar tot parat. En el
transcurs d’una conversa preliminar que vaig mantenir amb el Sr. Weisner, li
vaig confiar els meus temors en el sentit que la meva conferència corria el
risc de posar-lo en dificultats, com hi podia posar també a tots els senyors i
senyores membres de l’equip federal. La meva intenció no podia ser del tipus
d’una “teologia dominada pels sentiments d’indignació i de tristesa”
(V.Conzemius) als que ara estem habituats, sinó que era la de centrar-me en una
anàlisi de l’evolució en els deu darrers anys des de l’angle del Dret canònic. Donant un cop d’ull fred a les dures realitats jurídiques, era
conscient del risc que corria de provocar la desil.lusió o fins i tot la
desmotivació, Em preguntava si no hagués estat més útil al moviment invitar
qualsevol d’aquests nombrosos teòlegs que es consideren progressistes. El seu
equip va insistir en la invitació. I jo espero que aquesta conferència no serveixi
només per “atiar el foc”. Ens vam posar d’acord perquè darrere del lema
d’aquesta assemblea federal “Llibertat
del cristià en lloc d’un poder sagrat” mantingui, com ha de ser, un gran
interrogant.
El
motor del seu moviment i de les seves actuacions és el Concili Vaticà II. És en
aquest marc que el sofriment provocat per l’Església, sentit àdhuc pels bisbes,
s’ha donat a dojo. Tot i tenint en compte, demés, els compromisos que han
marcat els textos votats, tot plegat ens fa adonar que un esglai ha sacsejat
l’Església. En resum, es tracta d’una reacció a l’ultramontanisme del darrer
segle, a l’antimodernisme de principis d’aquest segle i a l’estretesa de mires
tan ofegant com amable de l’Església. Es tenia la impressió que s’havien
afluixat les regnes. Els laics prenien cada vegada més consciència del seu
valor, anaven trobant el seu lloc. No volien ser més l’Església que escolta
passivament, sempre obedient. Nombrosos fidels tenien posada la seva esperança
en la realització de moltes promeses de les que els textos conciliars n’eren el
fonament per l’anunci de la Paraula i de la teologia. Hom esperava veure néixer
una Església de germans i germanes, en la qual tots els fidels, homes i dones,
clergues i laics, podrien reconèixer la seva igual dignitat, tal com s’havia
proclamat. Esperaven que els fossin confiades les competències pertinents per a
la realització de la vida eclesial. S’esperava veure la fi del “poder sagrat”
exercit per un petit nombre de jerarques..., per a molts, però, quan més el
temps passa més gran és la decepció.
Ho
repeteixo: és un especialista del dret canònic el qui heu invitat a fer aquesta
conferència, conferència que porta el títol “Notes
d’un canonista a propòsit del dret en l’Església Catòlica Romana avui dia”. Les meves explicacions es faran en dues
parts: en primer lloc hi haurà una presentació de la situació actual, i a
continuació algunes indicacions sobre la possible conducta pròpia dels fidels
en aquest context.
1.
El
codi de dret canònic (Codex Juris Canonici)
Divuit anys
després del Concili, el Papa actual n’ha definit les aplicacions jurídiques. En
despit de totes les seves apreciables modificacions, el Codex Juris Canonici
mostra amb una clara evidència que del Concili no se’n podia extreure cap conseqüència
jurídica decisiva. El legislador de l’Església –i a partir de la constitució
sobre l’Església aquest és en darrera instància únicament el Papa-, s’ha
mostrat decidit no solament a jugular tot qüestionament sobre l’estructura
jeràrquica de l’Església, sinó a reforçar-la encara més. La imatge de
l’Església, tal com el Papa la concep, s’expressa en els reculls jurídics
editats per ell mateix, els quals tenen força de llei per a tots els catòlics,
homes i dones i, en la mesura en què el seu contingut és de dret diví, per a
tothom. Em limitaré al Codex Juris Canonici que és el que ens interessa en el
context d’aquesta trobada.
a)
La
situació jurídica
A diferència
del Concili Vaticà II, el legislador designa només el Papa com a “representant
de Crist” i no hi inclou els bisbes. Només ell és “el cap del col.legi
episcopal” i “el pastor de l’Església universal”. És ell qui disposa del poder
suprem i directe en l’Església. És ell qui deté el “primat” d’un poder
ordinari sobre els bisbes diocesans, és a dir la “supremacia” en l’Església. No
hi ha possibilitat de recurs jurídic contra els seus veredictes o els seus
decrets, ni tan sols per part dels bisbes. En unió amb el Papa, al col.legi
episcopal competeix igualment el poder suprem en l’Església universal, però mai
sense ell.
Al bisbe
diocesà li són conferits, en la diòcesi que se li ha confiat, poders autònoms i
directes; i tanmateix, d’allò que depèn de l’autoritat suprema de l’Església,
segons el codi pontifical o una disposició especial del papa, n’és exclòs.
Els bisbes
governen les seves diòcesis exercint el poder legislatiu, executiu i judicial.
Les doctrines que proclamen en nom de la fe i les decisions que prenen com a
caps, han de ser observades pels fidels –conscients de la seva pròpia
responsabilitat- en l’obediència cristiana (CIC, c.212, 1). El rebuig a
l’obediència, després d’una amonestació, és motiu de sanció (CIC, c.1371,2).
Es pot
il.lustrar, a manera d’exemple, de quina manera tan ajustada els bisbes estan
subjectes al Papa per la comunió jeràrquica, pels criteris practicats en
l’elecció de candidat a la funció episcopal i pel jurament de fidelitat que tot
bisbe diocesà ha de prestar segons la fórmula usual des de l’1 de juliol de
1987, abans de “prendre possessió” de la seva seu.
D’entre els
criteris d’aptitud, citaré aquells que fan referència a la veritable fe i a la
disciplina. A propòsit de la “veritable fe”, heus ací el que se n’espera:
“Una
subjecció a la doctrina i al magisteri, amb convicció i fidelitat. I
especialment pel que fa referència a la postura del candidat respecte als
documents de la Santa Seu sobre el sacerdoci, l’ordenació sacerdotal de les
dones, el matrimoni i la família, la moral sexual (i particularment la
transmissió de la vida segons la doctrina emanada de l’encíclica “Humanae
vitae” i de la carta apostòlica “Familiaris Consortio”) i la justícia social;
la fidelitat a la veritable tradició de l’Església i el compromís de servei a
la veritable renovació inaugurada pel Concili Vaticà II i pels ensenyaments
pontificals que se’n van seguir”
Sobre
la “disciplina” es diu:
“Fidelitat
i obediència al Sant Pare, a la seu Apostòlica, la jerarquia; respectar i
acceptar el celibat eclesiàstic, tal com és exposat pel magisteri de
l’Església; adhesió i submissió a les normes generals i particulars relatives
al compliment del servei diví i a la manera de vestir dels ministres de
l’Església”.
El
jurament de fidelitat (jurament pronunciat pels bisbes diocesans des de l’1 de
juliol de 1987 en el moment de prendre possessió de les seves funcions) és la
següent:
“Jo
N, nomenat per la seu apostòlica de NN romandré sempre fidel a l’Església
Catòlica i al bisbe de Roma, el seu pastor suprem, representant de Crist i
successor de l’apòstol Pere en el primat, i cap del col.legi dels bisbes.
M’adaptaré
al lliure exercici del poder suprem del Papa sobre tota l’Església, m’esforçaré
per a promoure i defensar els seus drets i la seva autoritat. Reconeixeré i
respectaré les prerrogatives i els poders exercits pels delegats representants
del Papa.
Exerciré
amb molta cura els poders apostòlics conferits als bisbes per a ensenyar,
santificar i dirigir el Poble de Déu, en comunió jeràrquica amb el col.legi
episcopal, el seu cap i els seus membres. Mantindré la unitat de tota
l’Església i vetllaré escrupolosament perquè sigui conservat amb tota la seva
puresa i la seva integritat el fonament de la fe transmesa pels apòstols i que
les veritats siguin respectades i la moral observada tal com el magisteri de
l’Església les ha presentades, les ensenya i les explica a tothom. Corregiré
amb esperit paternal aquells que s’aparten de la vertadera fe i comprometré
tota la meva energia perquè retrobin la plenitud de la veritat catòlica...
En
el seu moment o quan hi hagi ocasió donaré compte a la Seu Apostòlica de la
meva missió pastoral i acceptaré sense reserves els seus comandaments i els
seus consells i els executaré amb zel”
En
despit de totes les teologies i ideologies presentades amb entusiasme sobre la
comunió, és l’antiga interpretació de l’Església com a “societas inaequalis” la
que domina en el dret canonic actualment. És el que el Papa va declarar cap al
final (!) del Concili Vaticà II a la comissió que havia constituït: El Dret
canònic es fonamenta, va dir, en el poder de jurisdicció que Crist va conferir
a la Jerarquia. Els laics estan desproveïts del poder de governar. Estan,
segons ell, subordinats a la jerarquia i estan obligats en consciència a obeir
les lleis d’acord amb aquelles paraules “qui us escolta a vosaltres, m’escolta
a mi” (Lluc, 10,16). És en virtut d’aquesta declaració pontifícia que el nou
codi ha d’estar elaborat. D’altra banda, no conec cap prescripció que
contradigui la lletra o l’esperit d’una decisió del Concili que, sobre no pocs
punts, resta ben ambigu.
El
sistema fundat sobre l’autoritat i l’obediència s’aplica també al domini de la
proclamació de la vertadera fe. Tothom –àdhuc els bisbes- han de creure el que
es conté en la Paraula de Déu, escrita o transmesa, i que ha estat presentada
com a revelació de Déu, sigui per mediació del Papa, d’un concili o del
magisteri ordinari del col.legi episcopal. En aquest cas, el Papa o el col.legi
episcopal gaudeixen de la infal.libilitat. Qualsevol persona que vulneri
obstinadament tals doctrines, encorre en la pena d’excomunió.
Tothom,
àdhuc els bisbes, ha d’acceptar, en l’obediència de la intel.ligència i de la
voluntat, qualsevol doctrina del papa o del col.legi episcopal que tingui força
de llei, encara que no hagi estat proclamada com a definitiva. Qualsevol que
renegui d’aquestes doctrines i no n’abjuri després de ser avisat, haurà de ser
sancionat segons la voluntat del legislador. Els bisbes estan obligats a
prendre accions disciplinàries. Allò que fins el 1983 sols era moralment
prescrit, ara ha esdevingut una obligació jurídica, l’incompliment del qual pot
ser sancionat.
Aquests
passatges sobre el papa, els bisbes diocesans i els laics ho mostren bé: àdhuc
després del Concili, la direcció jeràrquica de l’Església roman intacta. La
crida a la igualtat de tots els fidels ha rebut en el c.208 la següent
resposta: “Entre tots els fidels...existeix una veritable igualtat... per la
qual tots, segons la pròpia condició i funció, cooperen a l’edificació del Cos
de Crist” A l’ardent desig de llibertat i de responsabilitat s’ha oposat l’exigència
de l’obediència fundada únicament en l’autoritat formal, independentment d’una
adhesió intel.lectual. Encara avui els laics constitueixen l’Església que
escolta passivament. Tal és el quadre jurídic, amb la seva exigència
d’obediència.
b) el dret i la realitat
I què se n’ha fet d’aquestes exigències jurídiques? Per aquells que
estan “subjectes” al dret canònic, en la realitat viscuda del dret, algunes
coses han canviat. Fins a quin punt el dret de l’Església encara es pren
seriosament avui? Veritablement només es pot imposar a aquells que estan al
servei de l’Església, que depenen materialment d’ella. S’ha obert un abisme
entre el que Roma exigeix i el que passa concretament en el terreny de la
pastoral. Aquest fossar es pot posar de manifest entre capellans i laics, però
també entre el bisbe diocesà i el clergat i, d’alguna manera, àdhuc entre el
Papa i els bisbes. Es diu: “Fulda és lluny, Colònia és lluny, Roma encara és
més lluny”. Són molts els clergues i els laics que es senten obligats en consciència
a rebutjar l’execució de les ordres que venen de Roma, i de la tolerància de
molts bisbes diocesans no se’n queixen ni els diaris ni les persones.
Tant és així que, sobretot a l’Europa occidental i als EEUU, i no
solament en aquests llocs, es manifesta una clara desaparició progressiva de
l’autoritat de l’Església universal. Enlloc d’executar obedientment el que està
ordenat sense fonament, els fidels recorden que antany imperava l’adagi “La unció que heu rebut d’Ell, l’Esperit de
Crist, roman en vosaltres i no necessiteu que ningú us
instrueixi...manteniu-vos en ell” (cf.1Jo.2,20-27). Aquesta pèrdua d’autoritat
no ha pas escapat al Papa i als seus més propers col.laboradors. Es va fer la
pregunta: canviar o reforçar el dret?. Un cop d’ull als deu darrers anys ens
mostrarà la realitat: amb l’aferrissada ràbia que acompanya el mot ordre,
“aquest és més que mai el moment” i, sense tenir en compte el risc de
marginació cultural, va ser elegida la segona variant.
2. Deu anys
d’ordenaments romans
a)
Suplements de la “Professio fidei” i introducció d’un nou
jurament de fidelitat.
A partir del codi, aquells que tenen en comú algun lligam particular
amb l’Església (p.e., els bisbes, els cardenals, els professors i professores
de teologia, els candidats al sacerdoci abans de ser ordenats de diaques),
abans d’exercir les seves funcions o abans de la seva consagració, han de fer
una professió de fe segons una fórmula aprovada per la Seu Apostòlica. En
virtut d’aquesta professió, afirmen la seva plena comunió amb l’Església
catòlica romana. I encara que el nom sigui el de “professió de fe”, no es
tracta solament del Credo, sinó que s’hi integren altres doctrines
suplementàries. Des de 1990, els suplements que estan en vigor, són realment
nous. En el primer i el tercer hom ha de professar formalment el que ja figura
en el Codi: la fe en les doctrines revelades i l’obediència a totes les
doctrines que no són pas definitives. En el segon suplement, hom es situa molt
més enllà dels límits del Codi. Es demana que siguin fermament acceptats i
preservats -és a dir, per una adhesió irrevocable-, altres articles sobre fe i
moral definitius a més dels que conté la revelació. En la teologia
postconciliar, s’ha contestat que, en aquest àmbit, tota competència d’un
ensenyament definitiu mai pugui ser atribuïda al magisteri. L’autoritat de
l’Església universal mai ha fet planar el dubte sobre aquest exigència i,
tanmateix, ara tradueix les seves posicions en termes jurídics. Els tres
suplements han estat publicats en llatí i són les conferències episcopals les
que han de fer-ne les traduccions. La Conferència Episcopal alemanya encara no
ha publicat la seva traducció oficial. A Alemanya, en general, tal promesa no
ha estat exigida sota aquesta fórmula, sinó que s’ha utilitzat la fórmula
antiga de 1967.
La professió de fe ha estat afermada per la introducció d’un jurament de fidelitat. Fins aquell moment
només els bisbes estaven lligats per un jurament de fidelitat, mentre que ara
tots els qui exerceixen altres funcions –com és ara els vicaris generals, els
seminaristes, els professors i professores de teologia- també han de prestar un
jurament especial. Al final d’aquesta fórmula, aquell o aquella que la
pronuncia es compromet, per aquest pas religiós, a complir els deures lligats al
seu servei específic i a ajustar-se a la doctrina sobre la fe i la moral així
com al conjunt de disposicions jurídiques. Mentre que el c.212, 3 del CIC
menciona igualment, al costat de l’obediència cristiana a les doctrines i a les
prescripcions dels pastors, la “consciència de la responsabilitat personal”,
aquesta referència no figura en la fórmula del jurament. El que reforça la
interpretació canònica de l’article del CIC segons el qual, als ulls del
legislador, l’obediència és el criteri de l’acció responsable, la
“responsabilitat personal” no és el criteri de l’obediència requerida. Sense
cap mena de dubte, és aquesta la interpretació que correspon al c.752 del CIC.
La finalitat d’aquesta mesura és clara: el fossar que separa la norma
del seu compliment haurà de ser curullada, almenys a nivell de la direcció i
dels seus executors: el jurament eleva els deures que han de ser assumits a
dimensió religiosa. Un jurament fals premeditat entra a formar part dels
delictes comesos contra la religió i contra la unitat de l’Església (c.1368 del
CIC).
El legislador ha remarcat que les seves exigències jurídiques
enunciades en el codi no tenien cap eficàcia. Tampoc no podia garantir-ne el
seu acompliment per les intervencions que es poguessin practicar en cada cas
particular. Aquest és el motiu, per analogia amb el jurament antimodernista de
nefasta memòria, pel qual ha recorregut al mètode de la prevenció universal.
L’obligació l’ha imposada en aquells i aquelles que són els intermediaris de la
seva execució.
És a ells a qui es dirigeixen els suplements del Credo i l’amalgama de
professió de fe i jurament de fidelitat: són ells qui han d’oferir una
protecció universal contra tota desviació de les autèntiques prescripcions de
la jerarquia en matèria de doctrina i de disciplina. El periodista Guido Horst
va explicar en el diari “Deutsche Tagespost” que la mateixa Cúria romana havia
presentat una traducció alemanya a la sala de premsa del Vaticà per tal de
garantir l’acompliment de la seva demanda també en l’Església d’Alemanyia.
b)
Instrucció “Donum Veritatis” de la Congregació per la
Doctrina de la Fe sobre la vocació dels teòlegs al servei de l’Església, de
24-V-1990
Hi ha hagut altres tensions entre el magisteri de l’Església i el
teòlegs. El 1990 la Congregació per la Doctrina de la Fe va adreçar una
instrucció als bisbes en la seva qualitat de detentors del poder executiu. Es
refereix, entre altres coses, a l’actitud de submissió a les doctrines no
definitives. El rebuig de l’adhesió a tals doctrines i els conflictes públics
declarats amb el magisteri, estan prohibits. “En aquest cas, el teòleg no podrà
recórrer als mas media, sinó que es dirigirà
a l’autoritat responsable” (n.30). Si es donés el cas que existís alguna
dificultat que no es pogués superar pel contacte directe amb l’autoritat
eclesiàstica, excepcionalment es podrà recórrer al silenci per obediència. “En
aquesta situació, una actitud de lleial fidelitat sostinguda per amor a
l’Església, realment pot ser una prova dolorosa. Aquesta situació, però, pot comportar
una crida al sofriment en silenci i en la pregària amb la certesa que, si es
tracta de la veritat, aquesta acabarà finalment per triomfar” (n.31). Es fa una
crida als pastors locals a una estricta obligació d’intervenir amb els mitjans
aprovats.
c)
Instrucció “Il Concilio” de la Congregació per la Doctrina
de la Fe sobre alguns aspectes relatius a l’ús de mitjans de comunicació social
per la transmissió de la doctrina de la fe, 20-III-1992
Degut a que l’oposició pública contra l’autoritat continuava apareixent
en els mas media, aquesta mateixa
Congregació va determinar que els problemes relatius al control dels mitjans de
comunicació per part dels bisbes encara subsistís. Per aquest motiu, va decidir
recordar, en una nova instrucció datada l’any 1992, a les autoritats de les
esglésies locals, el seu deure de controlar aquest medi i els mitjans prescrits
amb aquesta finalitat en el codi. Aquesta instrucció pràctica recorda als
bisbes diocesans i als seus administradors l’obligació d’aplicar sistemàticament
les normes i de remetre, en cas de necessitat, a les possibilitats d’intervenir
de què disposa l’Església universal.
d)
La Carta Apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” del Papa Joan
Pau II als bisbes sobre l’ordenació sacerdotal reservada als homes, del 22-V-1994
Al 1994 va seguir la Carta Apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” sobre la
impossibilitat per les dones de rebre l’ordenació sacerdotal. D’entrada, es va
discutir el caràcter normatiu d’aquesta doctrina. El Papa la va caracteritzar
com a definitiva, és a dir, com a irrevocable i irrefutable. La Congregació per
a la Doctrina de la Fe l’ha classificada com a doctrina infal.lible en el
sentit de la segona adjunció o suplement al Credo que ja he mencionat. El que
s’exigeix és l’adhesió sense reserves i irrevocable a aquesta doctrina
definitiva. El Papa, en fer-ho, invoca la infal.libilitat del magisteri
ordinari i universal del col.legi episcopal estès arreu del món.
La infal.libilitat de la doctrina descansa, doncs, en l’acord que regna
sobre ella mateixa al si del col.legi episcopal. Prenent acta d’aquest acord i
donat que de part dels bisbes no es manifesta cap oposició, es fa reconèixer
als ulls dels fidels la infal.libilitat i les disposicions de llur aplicació
exigides pel Dret poden ser eficaçment aplicades. En el cas que es produís una
manca de claredat sobre aquest aspecte, Roma podria sancionar severament.
Tanmateix, donat que no hi ha una relació de dependència respecte de
l’autoritat eclesial, la continuïtat de la discussió i les exigències respecte
de l’ordenació sacerdotal de la dona no han pogut ser arrencades de soca-rel.
e)
L’encíclica “Evangelium vitae” del Papa Joan Pau II sobre la
supressió premeditada de la vida humana, de 25-III-1995
Es discuteix a la societat sobre la justificació de la pena de mort, la
legitimitat moral i jurídica de l’avortament o també sobre la qüestió de
l’eutanàsia. Al 1995 va aparèixer l’encíclica “Evangelium vitae”. En aquest
document el Papa constata la seva comunió amb els bisbes respecte a la doctrina
segons la qual la supressió de la vida d’un ésser humà innocent és sempre un
delicte moral greu, així com l’avortament i l’eutanàsia. Aquestes doctrines
també formen part de la segona adjunció del Credo i requereixen una adhesió
irrevocable i sense reserves a aquestes
normes morals en concret. Una vegada més, el Papa ha recorregut a la
infal.libilitat del col.legi episcopal en qüestions del magisteri i, constatant
el seu consens, ha decretat la infal.libilitat d’aquesta doctrina.
Infabil.litat fonamentada en el consens. Ha caracteritzat aquesta forma
d'ensenyament infal.lible com a ordinària i quotidiana. En aquesta encíclica el
Papa ha reclamat per primera vegada la infal.libilitat aplicada a normes morals
pràctiques i concretes.
f)
Vademècum per a ús dels confessors sobre alguns temes de
moral referents a la vida conjugal.
Al febrer de 1997, el Consell Pontifici per la Família va publicar una
guia per a l’ús dels confessors. Aquest document es va establir “per desig
exprés del Sant Pare”. S’hi diu: “L’Església sempre ha ensenyat la intrínseca
malícia de la contracepció, és a dir, de tot acte conjugal fet intencionadament
infecund. Aquest ensenyament ha de ser considerat doctrina definitiva i
irreformable”. És la doctrina de la “Humanae vitae”. Un portaveu del Vaticà va
declarar i escriure, després de la publicació d’aquesta darrera encíclica, que
no es tractava d’un document infal.lible. El Consell Pontifici, però, va
proveir aquesta doctrina d’un afegitó sobre el seu caràcter irreformable i
definitiu. Afegitó que ha resultat fins avui dia una afirmació gratuïta. Cal
esperar que un nombre suficient de bisbes es manifesti en contra. Si no és
així, el Papa podria actuar emparant-se en el vell adagi jurídic “qui calla,
atorga” (“qui tacet consentire videtur”). El silenci dels bisbes seria
considerat com l’expressió d’una convicció equivalent a la confirmació.
g)
La instrucció “De Synodis diocesanis agendi” de la
Congregació dels Bisbes i de la Congregació per l’Evangelització dels Pobles,
de 19-III-1997
El març de 1997, sota la forma d’instrucció, es va transmetre als
bisbes una guia per a la bona direcció dels sínodes diocesans i assemblees
d’aquest tipus. Abans de l’inici dels debats, els membres del sínode han de
pronunciar el Credo i els seus suplements. La instrucció subratlla quina ha de
ser la postura del bisbe diocesà. Se l’obliga a acomiadar els membres del
sínode l’opinió dels quals s’aparta de la doctrina de l’Església o bé s’oposa a
l’autoritat del bisbe, utilitzant les vies autoritzades del dret. Els lligams
que uneixen la diòcesi i el seu cap a l’Església universal i al Papa imposen al
bisbe diocesà el deure d’excloure de la discussió les tesis o les opinions que
divergeixen de la doctrina de l’Església o del magisteri pontifici o bé
reservades a l’autoritat suprema, encara que només siguin exposades per a ser
adreçades sota forma de peticions oficials a la Santa Seu. (cf. text,IV,4). A
Alemanya han tingut lloc sota diverses denominacions (entre altres la de
“fòrums”) assemblees parasinodals per no estar lligats a les ordenances
enunciades en el Codi. La instrucció expressa el desig que el bisbe diocesà
promulgui per aquests tipus d’assemblees disposicions semblants a les de la
instrucció (Prefaci, 4)
h)
Instrucció sobre algunes qüestions relatives a la
col.laboració dels laics al ministeri dels preveres, de 15-VIII-1997
El novembre de 1997 va aparèixer, redactada per diverses congregacions,
la instrucció sobre algunes qüestions relatives a la col.laboració dels laics
al ministeri presbiterial. Contra el seu contingut han esclatat nombroses
polèmiques degut a les disposicions restrictives relatives als laics. Per a
qualsevol que conegui el dret canònic, aquelles disposicions són normals des de
fa uns quants anys. Des del meu punt de vista el que resulta irritant és la
indicació que, fent una crida als laics, desemboca “en un retrocés a la
candidatura del presbiteriat”, com també resulta irritant l’article 4,2, segons
el qual “el cumpliment dels 75 anys no obliga a un bisbe acceptar la dimissió
d’un ministre”.
i)
Document Apostòlic Motu Propio intitulat “Ad tuendam fidem”,
pel qual s’introdueixen algunes normes en el Codi de Dret Canònic i en el Codi
de les Esglésies Orientals, de 18-V-1998
Pel Motu Propio “Ad tuendam fidem”, publicat el juny de 1998, el Papa
va modificar el Codi. Mentre que la professió de fe de la segona categoria de
veritats era de fet una exigència pel grup mencionat encarregat de la seva
difusió, el complement incorporat al Codi obliga legalment a la totalitat dels
fidels. El c. 750 ha estat completat per un segon paràgraf. La contravenció
d’aquesta norma ha de ser objecte d’una pena justa. En conseqüència, les
disposicions sobre les sancions penals del c. 1371 n.2 del CIC també han estat
completades. Qualsevol persona que defensi l’ordenació sacerdotal de les dones
pot, a partir de l’1 d’octubre de 1998, data en què va entrar en vigor aquesta
Carta, ser exhortat a retractar-se, ser sancionat eventualment o, inclús, ser
cridat directament des de Roma a donar-ne comptes. No m’anireu pas a titllar
d’extremista, però em pregunto com es comportarà el bisbe de Dresde-Meissen amb
el president del “Comité Central dels Catòlics Alemanys” o quina serà l’actitud
de l’arquebisbe de Berlín respecte a la sra. Laurien ara que aquesta Carta ha
entrat en vigor.
J) Carta Apostòlica Motu Propio intitulat “Apostolos suos” sobre la
naturalesa teològica i jurídica de les conferències episcopals, del 21-V- 1998
El juliol de
1998 el Cardenal Ratzinger va presentar una Carta Apostòlica sobre la
naturalesa teològica i jurídica de les conferències episcopals. Es refereix a
un suggeriment formulat a partir del sínode dels bisbes de 1985. Des de 1988
existia un document de treball establert per diverses congregacions. En sentit
ample, aquest document es recolzava sobre la tesi següent: únicament les
funcions del papa i del bisbe diocesà són de dret diví. El que es situa entre
ambdós, com és ara la conferència episcopal, és de dret eclesial i, en
conseqüència, pot ésser abolit. Les conferències episcopals serveixen
principalment per l’intercanvi personal entre els bisbes, generalment en
matèria de pastoral, i les votacions no lliguen a cap bisbe particular. No
poden esdevenir una instància intermediària en la jerarquia; no podrien
constituir un obstacle per a la responsabilitat del bisbe diocesà en el govern
de la seva diòcesi. En despit de la crítica formulada respecte d’aquest
document de treball, la seva idea fonamental va ser adoptada per la Carta
Apostòlica. Aquesta expressa una vegada més i d’una manera ben clara el que ja
figura en el c. 455,4 del CIC: en gairebé tots els àmbits una decisió de la
conferència episcopal només expressa una recomanació. La Carta Apostòlica
conté, d’altra banda, un complement jurídic referent a la competència de la
conferència episcopal en matèria de doctrina definida en el c. 753 del CIC. La
conferència episcopal no té per ella mateixa cap competència doctrinal. El que
ha de fer per damunt de tot és “transmetre” les doctrines de l’Església
universal. Les seves doctrines només poden tenir força de llei quan són
defensades per unanimitat. Aleshores, però, es tracta menys de la competència
de la conferencia episcopal en matèria de doctrina que no pas d’una doctrina
d’uns bisbes determinats adoptada unànimement.
Si
una doctrina només aconsegueix una majoria de les dues terceres parts,
s’exigeix una confirmació de l’autoritat romana per donar-li força de llei.
3.
Resum
Es tradueix la paraula “jerarquia” per “origen sagrat” i “poder
sagrat”. El que s’ha establert i elevat a categoria del Dret canònic mostra
clarament a partir de la constitució sobre l’Església i a partir de la manera
en què s’exerceix el poder que es tracta d’un “poder sagrat”. Però, què se n’ha
fet de la “llibertat del cristià”? El que s’exigeix als fidels en la realitat
eclesial, és comprendre i acceptar el “poder sagrat” com la veritable forma
d’aquesta llibertat; a partir d’aquesta definició, legítimament no hi pot haver
llibertat oposada a la jerarquia, oposada al magisteri. “La consciència,
repeteix l’encíclica Veritatis Splendor,
no és una font autònoma i exclusiva per decidir el que és bo i el que és
dolent; al contrari, en ella es troba profundament inscrit un principi
d’obediència a la norma objectiva que fonamenta i condiciona la conformitat de
les seves decisions als manaments i a les prohibicions que són a la base del
comportament humà” (n.60). I més endavant: “Per formar la seva consciència, els
cristians estan profundament ajudats per l’Església i pel seu Magisteri”
(n.64). La fórmula es resumeix, doncs, d’aquesta manera: la llibertat cristiana
es realitza en l’obediència. Vegeu vosaltres mateixos fins a quin punt el meu
desig de posar un punt d’interrogació al tema de la vostra assemblea és
justificat.
II – Com comportar-se davant d’aquesta
realitat eclesial?
És possible que aquest balanç ens aclapari. Seria comprensible que em
preguntéssiu: què es pot fer encara enfront de tal tancament del sistema? Què
resta pels fidels que no es resignen o que no fugen d’una oposició fonamental,
sinó que volen fer bullir alguna cosa en la seva Església?
1.
L’Església que hom somnia i l’Església
tal com és.
El pas fonamental consisteix en fer front amb clarividència a aquesta
situació, a prendre nota d’una Església
que jurídicament és així, a llegir en el conjunt de les lleis de
l’Església el sentit que li dóna el legislador. La mirada lúcida que hom hi
aporta allibera, allibera d’il.lusions, d’enserronades que embelleixen la
realitat, de projeccions dels nostres desigs que idealitzen tan la nostra visió
com la d’altres respecte a realitats que, de fet, no són gaire positives. Jo no
tinc res contra “l’Església que hom somnia”, però sí que m’oposo totalment a la
seva confusió amb l’Església tal com és. No tinc res contra “l’Església que hom
somnia” com un visió que és l’esperó de la nostra acció, però estic totalment
en contra de la seva realització sota la forma de l’Església imaginada segons
els nostres desigs personals, que no té res que veure amb la realitat de
l’Església actual. Començarem, doncs, a fixar-nos en les seves estructures: sense
aquesta mirada lúcida no podrem apreciar d’una manera justa la situació i sense
aquesta apreciació ens mancaran estratègies que permetin una acció eficaç.
2.
Romandre vigilants enfront de la
tendència a minimitzar la gravetat i la importància dels fets.
Si el fet de constatar una determinada situació s’experimenta també amb
dolor, és una bona prova que hom ha alliberat, amb un gran esforç personal, la
realitat de deformacions. Per conservar-la així, caldrà protegir-la de noves
alteracions. Per aquest motiu, els fidels haurien, en segon lloc, d’estar molt
atents a les diferents maneres amb que
s’intenta minimitzar la gravetat i la importància de la situació, tal com es
presenta en l’Església d’avui. Que es vulgui o no, la tendència a aportar
serenitat sol resultar un bon entrebanc pel canvi. A continuació presentaré les
diverses maneres en què es minimitza aquesta gravetat i aquesta importància.
a)
De les carències estructurals se n’ha fet una qüestió de persones.
Una manera subtil però ben estesa de minimitzar la gravetat de la
situació, consisteix en transformar els problemes estructurals en qüestions de
persones. D’aquesta manera es “redueixen” a la dimensió de problemes causats
pels individus i relacionats amb ells. Les fites particulars dels atacs són: al
Vaticà, el Papa Joan Pau II i el Cardenal Ratzinger; a Alemanya són el Cardenal
Meisner i l’arquebisbe Dyba; a Liechtenstein l’arquebisbe Haas; a Aústria
l’arquebisbe Eder i els bisbes Krenn i Küng. Per legítima que sigui a vegades
la crítica, hom ha de preguntar-se si la seva fita no és massa curta i si no se
les emprèn contra les persones a propòsit, precisament, del que les estructures
els permeten. Comparats amb “bocs expiatoris” jeràrquics, a sobre que les
crítiques no tendeixen necessàriament i incondicional a una transformació de
les estructures, poden convertir-se, per si fos poc, en “models il.luminadors”.
Els fidels no han de perdre de vista les estructures. Han de concentrar la seva
mirada en la doctrina definida per la jerarquia i en els actes de govern per
ella legitimats.
b)
Es minimitza la gravetat de les qüestions jurídiques
Reduint-ne la seva importància s’estabilitza el sistema, que és el que
passa quan els problemes jurídics són classificats com a secundaris, àdhuc
rebaixats al nivell de “mirar-se el melic”, “fixacions internes” o
“autocontemplació narcisista”. El compromís dels catòlics, homes i dones, s’ha
de dirigir, es diu, a qüestions veritablement importants: situació del tercer
món o la qüestió de Déu que, a causa dels contorns cada vegada més difusos de
la fe, ha d’estar a l’ordre del dia. En realitat es tracta de falses
alternatives, particularment enutjoses, ja que contenen implícitament la
condemna d’una actitud moral. Com si els catòlics, homes i dones, sensibles als
problemes estructurals oblidessin la misèria del tercer món! Considero
criticable fer servir precisament aquesta misèria com maniobra de distracció
per tal de desviar l’atenció de la política eclesial, com si la qüestió de Déu
pogués romandre viva independentment de les experiències de l’Església. I les
experiències de l’Església estan igualment condicionades per la seva
organització estructural.
Permeteu-me dir aquí una paraula sobre el Dret canònic. Crec que a
molts de vosaltres no us agrada pas. Ho puc entendre: no cal que us agradi,
però l’hauríeu de conèixer. Per què? Per poder assumir metòdicament els
conflictes que heu de suportar. Una espiritualització del dret dictada per
l’interès –per exemple, la noció de “comunió”-, condueix a relativitzar,
espiritualitzant-les, les estranyes barreres jurídiques que ens protegeixen de
l’arbitrarietat de les jerarquies. Necessitem normes eclesials que no siguin
menys nombroses, però sí diferents i que mereixin portar el nom de “dret”.
Tornem a la nostra qüestió: qualsevol que minimitzi la importància dels
problemes estructurals ha de preguntar-se si, encara que només sigui
eventualment, s’està aprofitant del statu
quo.
c)
Hom posa la realitat en harmonia amb la proclamació de la Paraula i amb
la teologia.
Un mètode que permet posar la realitat en harmonia amb la proclamació
de la Paraula i la teologia, i que és difícil de descobrir, consisteix en
embolicar les rígides estructures eclesials amb imatges i conceptes complaents.
Els fidels s’han de posar en guàrdia quan es descriu el statu quo sota una forma que sembla que no s’ha de modificar.
Aquell que parla a favor de la “comunió” no pensa necessàriament en una
Església de germans i de germanes en el sentit que normalment s’espera. Si
afirma que l’Església és ja “comunió” haurà d’acceptar quan se li pregunti
–potser sota forma de qüestions crítiques- què entén concretament per
“comunió”. Només completada per l’adjectiu “jeràrquica” la seva afirmació serà
justa. Aquell que parli de llibertat en l’Església haurà de provar-la; a menys
que no admeti que l’entén com obediència, ja que la llibertat cristiana no és
el mateix que la llibertat com s’entén en el món profà. L’Església representada
per la imatge de “cercles concèntrics” pot reemplaçar eventualment les
estructures de domini i de subordinació per un reagrupament de posicions
centrals i perifèriques. Una piràmide “reduïda a dues dimensions” no perd
automàticament les seves estructures de dependència interna. Conjugades o
presentades alternativament, la intenció i l’efecte d’aquestes descripcions són
les de presentar als fidels estructures immutables de tal manera que s’hi
sentin de gust. I el que se sent de gust no “es rebel.la”. La mirada lúcida de
la realitat, aleshores corre el risc de perdre’s. També aquí hom es pot
preguntar: qui se n’aprofita?
d)
S’asserena pretenent voler relativitzar
Una forma igualment estesa d’apaivagar els ànims consisteix en incitar
a no prendre’s seriosament tot el que ve de Roma. Es tracta d’una clara
manifestació de la pèrdua d’autoritat del poder central. Tanmateix es tracta
també d’una actitud perillosa que perjudica els fidels. El que el 1988 era
només un document de treball per als funcionaris romans sobre el status de les conferències episcopals
va esdevenir el 1998 una llei. Projectes de doctrines que avui no s’han
contradit formalment, poden esdevenir demà formalment normes tradicionals de
l’Església. L’absència d’oposició a assercions sobre el caràcter definitiu de
determinades doctrines, demà podran ser el fonament de la seva legitimitat.
e)
S’asserena evocant la vinguda de temps millors.
Per acabar, no oblidem pas aquell argument tan ben conegut: l’Església
marxa al seu propi ritme. El que avui no existeix, es diu, no s’exclou per
sempre. Al meu parer almenys, es recorre aquí a un sentit del temps del qual
els catòlics, homes i dones, no n’han pres prou consciència. El que és sospitós
és, sobretot, el caràcter totalment indefinit de les demores, en nom del qual
es recomana que hom aguanti tot mantenint-se a l’expectativa d’una manera
pacient i indulgent.
3.
L’atenció s’hauria de concentrar en els
bisbes diocesans.
Com es podria mirar el futur amb un esguard despert? Què es pot fer? Al meu parer, els fidels
haurien de concentrar més la seva atenció en els bisbes diocesans. Considero
que les exigències presentades directament a Roma són cops d’espasa en l’aigua.
Exigir de Roma més llibertat pels bisbes corre el perill de jugar-s’hi el tot
pel tot, fins el punt que ja no es pot saber amb claredat si els bisbes
s’erigirien en papes en les seves diòcesis o bé si aspirarien a un escreix de
participació enfront del Papa en nom de causes que apareixen com fruits de la
participació dels propis fidels.
a)
Sobre la situació dels bisbes diocesans
Els bisbes diocesans són els representants directes del sistema jeràrquic.
Són homes que comprenen i són capaços de comprendre la diversitat de situacions
i els seus horitzons intel.lectuals són més o menys amples. Tenen punts de
vista diferents en matèria de política eclesial i sovint viuen turmentats per
les seves pròpies pors. Es pot imaginar que es preguntin: quin efecte causaran
les meves paraules en els meus confrares veïns, sobre la conferència episcopal
o sobre el Vaticà? Indubtablement, alguns han pres noves iniciatives sobre
algun punt determinat i momentàniament no s’arrisquen a nous conflictes. A
altres, el que els manca és simplement la llibertat de fer una mica més per a
que el Poble de Déu gaudeixi d’una major participació. Els bisbes exerceixen
les seves funcions perquè un dia van oferir a Roma, pels criteris de llur
elecció i en virtut del “jurament de fidelitat”, la garantia de “romandre en la
línia prescrita”. O bé no s’adonen del divorci que hi ha entre la dignitat
teològicament explícita de la funció episcopal i la seva posició jurídica
imposada per la realitat, o bé s’hi sotmeten.
b)
Qüestions sobre aquesta posició jurídica
Per què se’ls estalviarà, als bisbes, de pronunciar-se amb tota
franquesa davant dels fidels, respecte aquest divorci, se’n sigui o no
partidari? Per què se’ls estalviarà mostrar si prenen els fidels només com a
auditors i auditores subordinats o bé com a interlocutors o interlocutores,
germans i germanes en el Senyor, que s’han de prendre seriosament? Això no
suposa cap agressivitat. L’objectiu és, sobretot, el de reforçar i fer créixer
la consciència de la participació, cada vegada més forta, necessària i
possible, i això no per precipitar els bisbes a la subversió, sinó per
implicar-los i associar-los a fi que dominin poc a poc les seves timideses.
Aquests temors s’han pogut constatar, però també hi ha signes de la seva
disminució, per exemple, en alguns “fòrums diocesans”.
c) Problemes relatius a la participació dels fidels
El senzill mètode que es presenta és el de demanar als bisbes
diocesans, constantment, amb paciència i tenacitat, que informin del que pensen
sobre les diverses qüestions presentades pels fidels. Això no afecta els
lligams oficials que ens uneixen a ells. S’ha de fer de manera adequada, perquè
només així es podrà prevenir contra aquella astúcia tan coneguda que consisteix
en evitar una discussió sobre el tema criticant-ne l’estil. L’objectiu és el de
mostrar que aquesta acció és guiada no per un grup hostil a l’Església, sinó
per fidels que els preocupa la transmissió de la fe i la vida de l’Església en
el futur. Per quines raons se li hauria
d’estalviar a un bisbe diocesà explicar perquè no adopta mesures jurídicament
possibles en favor d’una participació més notable dels fidels? Per què no fa
cap ús de les possibilitats que el lliguen jurídicament als fidels o per què no
els utilitza prou? El consell presbiterial pot, per exemple, proposar al bisbe
diocesà de preveure, des de l’estatut que se li ha d’atorgar, el dret de
sotmetre qüestions concretes a la seva aprovació. Pel consell pastoral diocesà
es podria imaginar un reglament que inclogués que el bisbe pot exposar les
raons de la seva oposició a un projecte determinat i sotmetre-les a discussió.
Les decisions del consell parroquial preses contra la voluntat del rector –com
ha passat en el bisbat de Limburg- poden romandre en suspens, almenys
provisionalment, quan una demanda de mediació formulada per aquest consell hagi
fracassat, fins que una intervenció del bisbe resolgui la situació. Quan el
bisbe refusa possibles solucions d’aquest tipus, hom ha demanar-n’hi les raons.
I si ell creu que no està obligat a donar-les, la seva actitud serà
profundament reveladora del sentit que dóna a les seves funcions.
d)
Els bisbes de la regió del Rhin superior i la comunió dels divorciats
tornats a casar.
Per què els bisbes d’aquesta regió eclesiàstica del Rhin superior,
prenent la seva responsabilitat de bisbes, han intentat obrir una “bretxa”
sobre l’admissió a l’eucaristia dels divorciats tornats a casar i han donat
suport a aquesta pràctica pastoral ja àmpliament estesa? Perquè, com a pastors,
davant l’angoixa de les persones afectades, s’hi senten obligats en
consciència. Per què, però, a partir de la crida a l’ordre vinguda des de Roma
han fet recaure la responsabilitat sobre els pastors locals? La seva decisió
presa en consciència o les seves avaluacions sobre les dificultats, han sofert
una modificació? Si fos així, caldria exposar-ne les raons. O bé creuen no
tenir ni el dret ni la possibilitat de fer prevaler enfront de Roma una decisió
presa en consciència? Està permès fer los pregunta.
e)
Deliberacions preliminars de la Carta “Ordinatio sacerdotalis”
Abans de ser publicada la Carta Apostòlica sobre la impossibilitat de
l’ordenació sacerdotal de les dones, un grup de bisbes especialment designats,
del que inversemblantment en formava part el president de la Conferència
Episcopal d’Alemanyia, es va trobar a Roma enfront d’un projecte. Un diari
americà escriví que s’havia reemplaçat, sota la pressió dels bisbes americans,
el terme “infal.lible” pel de “definitive tenendam” que, de fet, inclou la
infal.libilitat. Els bisbes membres del grup poden ser interrogats sobre
aquestes maneres de procedir. Amb quins criteris van ser elegits aquests
bisbes? Quin va ser el marc i sota quina forma van poder expressar els seus
punts de vista? Quina va ser la seva actitud enfront del caràcter obligatori
d’aquesta doctrina? Es van pronunciar sobre aquest tema? I si no consideraven
aquesta doctrina com a irreversible, per què no s’hi van oposar abans o després
de la seva publicació? Per què els bisbes implicats no van fer conèixer
immediatament el que havien conegut a Roma als seus germans en l’episcopat, en
el sacerdoci i en el diaconat així com al Poble de Déu i, per què, sobretot,
van procedir d’aquella manera tan secreta? La dignitat dels fidels, no exigeix
que siguin informats d’una qüestió tan important?
f)
Els punts de vista sobre el diaconat i la dona
Els bisbes diocesans poden haver-se preguntat el que pensen sobre el
diaconat de la dona, si ho
rebutgen
categòricament i el per què, i com ho conceben amb precisió: com una funció
específica de la dona, independentment dels tres ordres successius reservats
als homes, o com diaconat en el sentit del primer grau d’aquesta jerarquia?, a
partir de la doctrina exposada en l’”Ordinatio sacerdotalis” hauria de ser,
evidentment també per a les dones, en aquest últim sentit. Tot això serien
informacions importants, i no solament per les dones. I si algun bisbe s’hagués
de pronunciar a favor de l’ordenació de les dones al diaconat, se li podria
demanar immediatament quines iniciatives desplega per a que aquesta convicció,
que és la seva, pugui ser realitzada en l’Església.
g) Les “decisions” de la conferència episcopal.
Per què les reflexions i les decisions de la conferència episcopal han
de ser tan secretes? Això només caldria per alguns temes determinats, ben pocs,
aquells que desembocarien en decisions que tenen força de llei. En els altres
casos la competència del bisbe local és total; aquestes decisions només són
recomanacions; ni la conferència ni els seus presidents poden actuar en nom
dels bisbes si tots junts no han donat la seva aprovació. És ben cert que hi ha
detalls –com és ara els de tipus personal- que exigeixen ser considerats
confidencialment. Però per què no es pot expressar clarament el punt de vista
que el bisbe ha adoptat en els altres casos? Per què un bisbe no podria ser
interrogat sobre l’expressió del seu vot?
h) Els bisbes diocesans i el “sensus fidelium”.
Quan els bisbes fan un informe, oral o escrit, al Vaticà, un dels punts
més importants el constitueix el “sensus fidelium” en la seva diòcesi, ja que
es tracta d’allò que els seus diocesans i diocesanes creuen realment. Quan es
va preguntar al Cardenal Ratzinger si el Vaticà interrogava també a
representants del Poble de Déu sobre aquestes qüestions, va respondre en el seu
llibre “La sal de la terra”, aparegut
el 1996, que considerava com establert que els bisbes n’estaven perfectament
informats i que ho transmetien amb exactitud (p.96 i ss.). Es pot demanar als
bisbes si i com s’informen ells mateixos sobre el “sensus fidelium” dels fidels
que li són confiats i si ho transmeten íntegrament o no a Roma.
i)
A propòsit de les respostes a les preguntes fetes.
Els fidels poden fer personalment aquestes i altres preguntes als bisbes
a través de les pròpies instàncies consultives. Altres fidels podrien
adreçar-les en forma de carta als bisbes. Per formular-les han d’aconsellar-se
bé, a fi de poder expressar amb precisió allò que volen preguntar. Per què
reaccionar, els bisbes, en primer lloc, sota forma de declaració? I si un bisbe
no contesta personalment, si respon sense aportar raons convincents, si
reacciona només diplomàticament, o bé obvia totalment una resposta, s’haurà de
tornar a la càrrega invocant la dignitat del Poble de Déu. I si ni d’aquesta
manera hom tampoc no se’n surt, es pot, legítimament, fer conèixer aquesta
situació a altres fidels. Es pot desemmascarar el “fals liberalisme” del que es
revesteix un bisbe. Igualment en la cooperació ecumènica caldrà, per honestedat,
cridar l’atenció sobre el comportament dels bisbes.
j)
Els bisbes diocesans: vicaris generals del Papa?
El que Roma prescriu i ensenya obliga també els bisbes diocesans. En
aquest sentit aquests són els executors de les seves ordres. Sovint actuen com
a vicaris generals del Papa (el vicari general ha d’exercir el seu càrrec en
harmonia amb el bisbe diocesà i no té el dret d’oposar-se a l’opinió i a la
voluntat del bisbe).Més d’una vegada es comporten com a funcionaris de la Cúria
romana. Però a títol de bisbes diocesans i de successors dels apòstols tenen,
segons el Dret, la possibilitat de presentar i de legitimar amb arguments les
seves opinions amb fermesa, fins i tot davant del Papa i del Vaticà. Àdhuc, allà on sembli necessari, poden posar-se en guàrdia. Un bisbe, al qual
la direcció que pren el Papa i la seva cúria, li pot semblar perjudicial per a
l’Església o que no pot estar d’acord amb una decisió romana que no és
infal.lible, té la possibilitat de demanar, per raons de consciència, ser
dimitit del seu càrrec o, millor encara, continuarà assumint el govern de la
seva diòcesi i farà conèixer al Papa els motius que l’han portat ha prendre tal
determinació. Aleshores serà el Papa qui haurà de dimitir eventualment aquest
bisbe diocesà de les seves funcions.
Conclusió.
Senyores i senyors, vostès han volgut escoltar algunes paraules sobre
la “Llibertat dels cristians enlloc d’un poder sagrat? observacions
d’un canonista a propòsit de la situació actual de l’Església”. Sota la seva
forma jurídica, és a dir, en la seva realitat que és decisiva per la manera en
què vostès viuen aquesta Església, aquesta es presenta com el lloc d’un poder
fundat sobre el sagrat, en el qual la llibertat del cristià esdevé obediència.
Per part meva, no he intentat repetir les exigències prou conegudes que l’han
pogut fer valer des del punt de vista jurídic, enfront de tal sistema, i per
les quals existeix des de fa temps pel Dret canònic proposicions concretes. Penso,
per exemple, en els drets garantits i en la seva protecció efectiva, en les
servituds imposades igualment als mateixos que han de decidir sobre el dret, en
la participació de tots els fidels en les decisions que concerneixen les
persones i les causes abordades, i en molts altres detalls. He intentat, en
despit d’un balanç desprovist d’il.lusions, indicar altres possibilitats.
Aquestes es sostenen esperant que la confrontació directa i constantment
repetida amb les preocupacions fonamentals dels fidels, mantindrà en el bisbe
el seu rol d’apòstol en estat d’alerta i sobre el desig que les vicaries
generals del Papa es reconeguin com a tals i s’avinguin a ser
considerades com a tals igualment pels fidels.