Declaració del Moviment Internacional “Som Església”
(IMWAC) i de la Xarxa Europea “Església en Marxa” en ocasió de la reunió del
Sínode de bisbes per Europa, octubre del 1999.
Provinents de deu països europeus i amb la presència
de les germanes i germans de països de l’Amèrica Llatina i dels Estats Units,
ens hem reunit en un Fòrum de catòliques i catòlics europeus (FEC), a
Santa Severa, a prop de Roma del 7 al 10 d’octubre de 1999, per bescanviar
opinions i propostes sobre l’actual situació de la nostra església catòlica,
que es troba davant de nous reptes en la seva missió d’evangelització, i per
oferir la nostra contribució al Sínode dels bisbes europeus que s’està
desenvolupant al Vaticà, de l’1 al 23 d’octubre.
Esperem que la nostra veu, agermanada a les altres
veus que es deixen sentir en tota l’Església, sigui escoltada amb atenció. Es
per això que preguem l’Esperit Sant que ens doni, com també a tota l’Ersglésia,
el coratge de parlar amb llibertat i de fer front als complexos i ineludibles
problemes de ha d’afrontar aquell que vulgui anunciar l’Evangeli en l’Europa
d’avui.
Totes les reformes que demanem tenen una sola
finalitat: ajudar la nostra Església i totes les Esglésies a convertir-se cada
dia a la Paraula de Déu, perque estiguin en disposició de donar la vida per
promoure la justícia, la pau i la integritat de la creació.
1.1
“La crida al renovellament se sent cada cop més fort, pels
carrers d’Europa”: aquesta afirmació del cardenal Miloslav Vlk, arquebisbe de
Praga, ens interpel·la contínuament. Se sent bufar el vent del canvi a les
catedrals, a les fàbriques, a les escoles i als palaus. Ens porta la crida a la
unitat i la pau, a la llibertat i a l’autonomia, a la responsabilitat, a la
solidaritat i a la tolerància.
1.2
Des de l’alba de la seva història, el continent europeu es caracteritza
per la violència dels seus marcats contrastos, per l’alternança de sagnants
atrocitats i de moviments d’alliberament els protagonistes dels quals han sigut
tan cristians i cristianes com no cristians. Avui, com aleshores, Europa es
caracteritza per la seva gran diversitat intel·lectual i espiritual; els
cristians compromesos estan esdevenint una minoria.
1.3
Alguns responsables de l’Església responen a aquest repte queixant-se
del “món dolent” i pretenint tenir el dret exclusiu a la veritat doctrinal,
pretesa no pas real. En temps de canvis espectaculars l’Església institucional
es veu com una fortalesa, una fortalesa que malgrat tot no és, i no pot ésser i
que no pot ésser. Nosaltres també, com a membres de l’església catòlica, tenim
necessitat d’una nova evangelització.
1.4 Com a
membres de l’Església Catòlica, hem de demostrar fermament la nostra
disponibilitat per acceptar la diversitat espiritual d’Europa com una
oportunitat per formular de manera creïble el nostre do de la fe. Acceptem els
reptes de la ciència moderna. Crist ens ha ensenyat el camí de la salvació,
però els cristians no són els únics que el segueixen. Promoure la unitat i la
pau vol dir respectar l’altre i reconciliar la diversitat treballant junts en
la construcció d’una civilització que no anul·li els conflictes sino que
canalitzi la seva força de manera no violenta, vers una cultura del diàleg.
El Jubileu de l’any 2000, convocat pel Papa sense
tenir present la sensibilitat de les altres Esglésies cristianes, no hauria
d’èsser una celebració triomfalista, sino una font de reflexió i d’arrepentiment
humil pels pecats històrics de l’Església, en el passat i en aquest segle.
2.1 Des que són a Europa, els cristians massa sovint han
recorregut a la força. Una i altre vegada caps militars o senzills soldats han
combatut, sovint justificant llurs campanyes de conversió o de conquesta amb
una anomenada “missió” consagrada pel “Senyor de la història”. Conquestes de
conversió o de colonització, creuades i “guerres santes” han sembrat la devastació
de les ànimes i dels pobles conquerits. “En nom de la veritat” milers d’homes i
dones han mort a les cambres de tortura o a la foguera. La Declaració dels
drets humans del 1789, tot i representar un joiós alliberament, al començament
va fracassar.
2.2 Continuant en aquesta mateixa Europa en la que
sovint l’església i l’estat s’han aliat en la recerca del poder, alguns intents
teològics per procurar “domesticar” la guerra s’han anat guanyant terreny. A
l’Atenes antiga, s’aplicà amb èxit el primer intent de resoldre un conflicte
social per mitjà del dret. Pensadors polítics catòlics del segle XVI, teòlegs
calvinistes i mestres inconformistes de la llei natural, han preparat el
terreny cultural i espiritual en el que han pogut crèixer la democràcia i el dret
internacional.
2.3 Com a membres de l’Església Catòlica, juntament amb
tots els éssers humans de bona voluntat, hem de contribuir a l’establiment d’un
ordre social i econòmic just, que faci d’Europa un continent que promogui una
cultura de pau. També caldria que fos reconsiderat el dret d’intervenció
internacional. La justícia i la pau haurien d’esdevenir encomanadisses.
Sobretot, hauriem de prendre consciència de la divisió radical de la humanitat
entre el nord ric i el deprimit sud i treballar de manera eficaç per la
superació d’aquesta dramàtica diferència. Tot i que l’església catòlica no és
directament responsable del deute extern dels països del sud del món,
l’organització economicista del Jubileu 2000 (indulgències i pelegrinatges)
condueix a la col·laboració amb els mecanismes econòmics que són la causa del
deute.
3.1 La visió judeo-cristiana del món està fonamentada des
de sempre en la convicció que tota persona és feta a imatge de Déu (Gèn. 1,27)
i que té la mateixa dignitat que qualsevol altre ésser humà. Profundament
avergonyits hem de reconèixer que han calgut segles per començar a reconèixer
realment les consecuències d’aquesta veritat. Hi ha hagut catòlics que han
perseguit amb el foc i l’espasa, homes i dones d’altres confessions axí com
també d’altres de la seva pròpia fe.
3.2 Els conqueridors europeus han subjugat altres
continents robant les terres a les poblacions autòctones i privant-los de llur
dignitat. En el moment de la proclamació dels drets humans formulada al segle
XVIII, alguns alts dignataris de la Jerarquia catòlica s’han destacat per la
seva oposició. Durant massa temps molts d’ells han combatut obstinadament la
idea de la igualtat de drets de tots els éssers humans. Avui, l’església
catòlica, hauria d’estar a l’avanguarda de la lluita a favor dels drets humans
a tots els nivells de la societat. Per tant també en la nostra pròpia comunitat
eclesial!
3.3 Entre els drets humans més importants hi ha el
reconeixement de la igualtat de les dones en la societat i en l’església. Pels
batejats en el nom de Jesús “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home
ni dona” (Gàl. 3,28). Cap passatge de la sagrada escriptura declara les dones
batejades indignes dels ministeris ordenats de l’Església. No hauria d’haver-hi
cap posicició en aquest sentit en la doctrina de l’Església. Les estructures de
l’Església han de permetre, per tant, la plena participació d’homes i dones. La
causa de les dones és la causa de la
humanitat.
3.4
A l’actual Codi de Dret Canònic encara hi ha normes que están en clara
contradicció amb els drets humans. Les dones, com membres del laicat, se senten
doblement discriminades (Canon 230). No existeix la divisió de poders: els
bisbes ostenten simultàniament el poder legislatiu, executiu i judicial (Canon
391). Hi ha previstes penes pels pares que permeten el baptisme o l’educació de
llurs fills com no catòlics i per les persones que rebutgen l’obediència cega
al seu bisbe o al papa (Canon 1366). La continència sexual, presentada com “un
carisma especial de Déu”, ha esdevengut una obligació “permanent” per a tot el
clergat ordenat en el ritus llatí.
3.5 Pensem que ja és hora d’oposar-nos a l’inacceptable
refús de la Santa Seu a subscriure la Convenció Europea dels Drets Humans. Cal
que demostri el seu ple i inequívoc recolzament a la igualtat de drets de les
dones dins l’Església –no només de paraula, sinó amb fets.
Ens sentim també obligats a treballar per l’abolició
de la pena de mort en tots els països del món.
Aquells que cerquen nous camins, dins l’església
catòlica, per la difusió de l’evangeli i pel diàleg amb les altres religions i
amb el món, i que demanen un profund renovellament de l’Església Catòlica, no
haurien d’ésser represaliats o marginats. Demanem que, en l’esperit del Concili
Vaticà II, s’obri un període de diàleg creatiu sense exclusions i excomunions.
L’any 2000 és l’ocasió per encetar canvis agosarats en les
estructures eclesiàstiques i en algunes decisions papals que han provocat tant
de sofriment a molts cristians i cristianes (p.e.: no permetre la participació
dels fidels de la diòcesi en l’elecció de llur bisbe; el no a alguns mitjans de
regulació dels naixaments; la no admissió a l’eucaristia dels divorciats
tornats a casar; l’obligació del celibat pels preveres; el no al retorn al
ministeri dels sacerdots casats que ho desitgin; el no a la plena igualtat de
les dones i els homes en els ministeris ordenats; el rebuig dels drets dels
homosexuals; la prohibició de la “intercomunió” –eucaristia interconfessional–
amb germans i germanes de les diferents esglésies cristianes).
4.1 Havent creat el món, Déu “veié que tot el que havia fet
era molt bo.” (Gèn. 1,31). Avui molts catòlics, preveres i laics, miren el món
com si fos el regne del maligne. Sense una sincera i joiosa afirmació del
significat de la creació i de la història, ningú voldrà creure que volem fer el
món ecològicament més equilibrat. Precisament aquesta és, encara, la nostra
missió com a cristians.
4.2 Hem interpretat malament l’ordre de “conrear i
guardar” el jardí de l’Edèn (Gèn. 2,15), com una autorització divina per
explotar-lo sense preocupar-nos de res més. Una altra vegada veiem l’Europa
dels contrastos: és en el nostre continent que s’ha desenvolupat l’estat
constitucional modern, fonament polític i econòmic per una relativa prosperitat de tots els grups i classes
socials. També és en aquest continent que es destrueixen, sobre tot durant els
darrers decennis, amb incansable avidesa, les condicions mateixes de la nostra
supervivència, deixant la porta oberta als excesos d’un desenvolupament
econòmic desenfrenat que deixa molta gent sense treball i sense esperança. S’ha
de posar fi a aquests dos models destructius.
4.3 Com a membres de l’Església Catòlica, tenim la
responsabilitat d’ensenyar i de predicar la bondat de la creació de Déu i
reparar els danys causats al medi ambient.
5.1 No es pot fer res sense la política. I no es té
política sense recórrer al poder. Els cristians i les cristianes han
d’esdevenir exemples, per la seva forma d’exercir el poder, respectant la
dignitat de tothom. El principi del repartiment del poder (subsidiarietat), par
altra banda defensat per l’ensenyament social de l’Església i que actualment
s’ha convertit en una part esencial de la legislació de la Unió Europea, respon
a aquesta exigència. El 1946, en una assemblea de cardenals el papa Pius XII
afirmava que calia aplicar aquest principi també “en la vida de l’Església.”
5.2 La separació de poders en l’església catòlica, donant
més protagonisme a les esglésies locals, reforçaria les parròquies i les
diòcesis i, consequentment, l’Església en el seu conjunt. Permetria
l’experimentació (ordenació de les dones, l’administració d’una parròquia pels
laics, “viri probati” –homes casats ordenats preveres) abans d’estendre
les reformes a la totalitat de l’església catòlica. Encoratjaria formes de litúrgia creatives, estètiques i
profètiques que arribin al cor dels fidels. El nomenament d’un bisbe en contra
de la voluntat dels fidels de la diòcesi o la humiliació d’una conferència
episcopal nacional per part del Vaticà (com el recent cas de l’episcopat
alemany en relació als centres d’acollida i acompanyament de les dones que volen
abortar), constitueixen greus violacions del principi de subsidiarietat.
5.3 En el transcurs de la història, l’Església ha
organitzat progressivament les seves estructures. L’Església, en el seu
peregrinar, ha adoptat els hàbits profans de les diferents èpoques. Al llarg
dels segles s’ha revestit amb els senyals externs del poder temporal: roba de
cerimònia, títols, documents. Molts d’aquests signes ja s’han abandonat, però
la jerarquia encara es complau en ells, tot i que sap com Jesús posa en guàrdia
contra els grans i poderosos d’aquest món: “Però entre vosaltres no ha de ser
pas així” (Mc. 10,43).
5.4 Demanem la instauració d’un Consell representatiu que
estableixi un estatut pel govern de l’Església. Aquest estatut hauria de tenir
en compte:
la participació de totes aquelles persones
relacionades amb la presa de decisions, especialment pel que fa al nomenament
de bisbes i la formulació de la fe comuna del Poble de Déu (sensus fidelium);
la separació de poders i responsabilitats;
un procés just;
la subsidiarietat en tots els camps i a tots els
nivells.
En qualsevol cas, cal que es garanteixi la llibertat de
consciència.
S’hauria de transformar radicalment el sínode dels bisbes,
per esdevenir una estructura permanent i regular, amb poder deliberatiu, pel
govern de tota l’església catòlica. El sínode hauria d’estar obert a la plena
participació i ésser representatiu de tot el Poble de Déu.
6.1 En el document final de la segona Assemblea
ecumènica europea de Graz (Àustria, juny 1997) es diu, “hem donat al món
l’espectacle indigne d’un cristianisme dividit”. Veiem però signes
d’esperança: la firma de la “Declaració comú de catòlics i luterans sobre la
doctrina de la justificació”, els progressos assolits en el curs de les
converses entre teòlegs catòlics i anglicans i la represa del diàleg amb bisbes
i Patriarques ortodoxos.
6.2 Cal que no oblidem, n’obstant, els signes d’un
gran estancament en l’ecumenisme. Les dificultats d’aquests intents de
conciliació son encara més deplorables perquè s’haurien pogut evitar, si
l’església catòlica hagués examinat amb més aternció les propostes de reforma
fetes, en el transcurs dels segles, per persones que ella ha condemnat i
eliminat com “apòstates” i “heretges”. Aquesta lliçó de la història obliga
l’església catòlica a prendre noves iniciatives en el camp ecumènic. Mentre la
Bíblia adverteix contra l’ansietat en 57 passatges, la preocupació ansiosa de
la “puresa de la doctrina” manifesta en el millor dels casos desconfiança, i en
el pitjor, l’arrogància del poder i el privilegi.
6.3 La gran majoria de cristians i cristianes
d’Europa tenen en comú el desig ardent de compartir l’àpat comú de
l’Eucaristia. Si el Vaticà insisteix en voler aclarir millor el problema dels
ministeris ordenats, com a requisit previ a la intercomunió, ens tocarà a
nosaltres com membres de l’església catòlica de prendre noves iniciatives amb
valentia i obertes al futur. El papa Joan Pau II en la seva encíclica Ut
unum sint (1995), convida a un “diàleg pacient i fraternal” sobre
l’exercici del ministeri petrí. Cal que no s’oblidi aquesta invitació.
6.4 L’església de Cristo en el seu conjunt té el
deure de donar senyals simbòlics d’encoratjament. Un d’aquests senyals podria
ésser fixar una data comú per la celebració de la Pasqua entre catòlics,
protestants i ortodoxos.
6.5 L’Església Catòlica hauria de continuar el diàleg
ecumènic. Les discusions teològiques no han d’impedir la intercomunió. Voldriem
demanar al conjunt de la comunitat cristiana el reconeixement del ministeris i
sagraments de cada Església, per tal de poder manifestar al món, la unitat en
la diversitat.
Hem de continuar prenent la iniciativa de compartir
celebracions eucarístiques, per preparar el gest simbòlic que esperem: veure el
bisbe de Roma participant en la celebració de l’eucaristia juntament amb les
altres esglésies cristianes.
L’església catòlica romana –en unió amb les altres
esglésies cristianes– hauria d’aprofitar la oportunitat que ofereix del nou
mil·leni per endegar el procés vers la celebració d’un Concili de les Esglésies
realment universal, que permetés la reconciliació de tots els deixebles de
Jesús.
L’església catòlica romana hauria d’acceptar d’ésser
co-sponsor del Fòrum de les Esglésies i Organitzacions Crisitianes del
2001, proposat per la VIII Assemblea del Consell Ecumènic de les Esglésies,
celebrat a Harare (Zimbabwe), el desembre del 1998.
7.1 Com cristians europeus hem d’expiar els
centenars d’anys de culpa envers els germans i germanes hebreus; una història
vergonyosa que va acabar amb l’apocalipsi de la Shoah. Si no reeixim a
obtenir una altra vegada la confiança dels hebreus que han fet una aportació
tan important a la cultura europea
durant molts segles, la saba de la nostra vida de fe romandrà contaminada des
d’els seus mateixos orígens.
7.2 L’arrel comú d’Abraham ens uneix també als
seguidors de l’islam que ha compartit igualment la cultura medieval d’Europa i
que avui ha esdevingut part integran de la població de molts països europeus.
El diàleg amb els nostres germans i germanes musulmans és una altra obligació
pels cristians, tot i que siguin diferents els nostres punts de partença i que
siguin inevitables els possibles contratemps. Tenir la fe d’Abraham significa
que, confiant en la promesa de Déu, fem junts un viatge, encara que no en
sapiguem el camí.
7.3 Com a membres de l’Església Catòlica, pensem
que, a més a més de la reconciliació dels cristians catòlics, protestants i
ortodoxos, Europa té necessitat del diàleg inter-religiós amb les altres
tradicions de fe i amb les ideologies importants. El diàleg de les tres
religions abrahamiques –judaïsme, cristianisme i islam– demana una atenció i
sensibilitat especial i gestos concrets.
L’Església Catòlica, hauria de recolzar un projecte
d’ètica mundial.
8.1 Segons les sagrades escriptures, Déu és amic
dels éssers humans, sabi i pacient, generós i just. Ens adonem, però, que tot
el que poguem dir de Déu són imatges i balbuceigs incomplets en un llenguatge
limitat per la condició humana. No podem empresonar ni Déu ni “la veritat” en
la xarxa de les nostres definicions. “Correspon a la fe cristiana conquerir gradualment tot l’abast [de la
revelació] en el curs dels segles” (Catecisme de l’Església catòlica, 66).
8.2 La imatge dels deixebles d’Emmaús, que no
reconegueren Jesús, centra l’Instrumentum laboris del Sínode per Europa.
És decisiu per nosaltres tenir sempre present que és Jesucrist qui obre
contínuament els nostres ulls i que tots nosaltres, compresos els alts
dignataris de l’Església, som persones en recerca i no posseïdors de la
veritat.
8.3 Demanem als bisbes participants al Sínode per Europa,
que facin visible al món una església
que practica allò que predica, que promoguin la pau i la unitat en la
diversitat, compartint realment les joies i les angoixes de les persones,
ajudant amb sensibilitat les dones i homes a desenvolupar una més profunda
comprensió del significat de la vida.
L’Església Catòlica, hauria d’anunciar la Bona Nova
en un llenguatge entenedor i que arribi al cor de les persones.
L’Església és l’assemblea del Poble de Déu.
La nostra tasca comuna és donar testimoni de l’amor
de Déu.
Oferim el nostre treball a l’Esperit Sant, a tota la
comunitat cristiana i al Sínode dels bisbes. Amb aquest document volem
demostrar la nostra disponibilitat al diàleg en la nostra església.
Santa Severa (Roma), 10
d’octubre del 1999
Moviment
Internacional “Som Església” (IMWAC) – Xarxa Europea “Església en Marxa” (EN)