Carta
oberta
ALS PASTORS DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA
i com a informació
com a reflexió a
la "Instrucció sobre algunes qüestions sobre la col·laboració
dels fidels laics en el sagrat ministeri dels sacerdots".
1.
LES FONTS
La Instrucció vaticana conté 119 notes, subdividides
de la manera següent:
-
27
del concili Vaticà II
-
25
de Joan Pau II
-
42
del CIC
-
4
del Catecisme de l’Església Catòlica
-
15
de Congregacions romanes
-
1
del Sínode dels Bisbes
-
1
mixta, de St. Tomàs, del concili de Trento i del Catecisme de l’Església
Catòlica
-
1
de Pau (Efesis)
Algunes notes neotestamentàries (7) provenen de
textos conciliars: cap dels quatre evangelis. Excloent les 27 que provenen del
Vaticà II, les restants 86 pertanyen de fet al papa actual d’una manera
explícita (25) o implícita (atès que ell mateix ha proposat i ha aprovat el
Catecisme de l’Església Catòlica i el CIC; i ha nomenat els responsables
dels vuit organismes vaticans que han signat la Instrucció.
Impressiona, doncs, que la massa de les notes que
haurien de donar fonament a normes pastorals de vital importància, faltin de
fonts dels quatre evangelis, de l’Església primitiva i de les altres Esglésies
cristianes.
Preguntem: ¿Quina autoritat poden tenir
unes disposicions pastorals vàlides per a milions de catòlics mancades del
suport d’una documentació històrico-ecumènica, i sobretot evangèlica, atès que
no s’inspira explícitament en les obres i ensenyaments de Jesús de Natzaret? En
altres paraules: ¿Es pot considerar “catòlic” un document les fonts del qual
són quasi exclusivament dels últims 50 anys, i no té en compte la totalitat de
la tradició, o sigui els dos mil anys precedents?
El document usa almenys 25 vegades l’adjectiu
“sagrat” per indicar: 4 vegades la “sagrada eucaristia”, 1 vegada els
“ornaments sagrats”, 19 vegades “el sagrat ministeri del clergat” (els
“ministres sagrats”, els “pastors sagrats”, “l’ordenació sagrada”, “consagrat
amb el sagrament de l’orde”).
Aital adjectivació, bé que usada en el concili
Vaticà II, és desconeguda pel Nou Testament: n’hi ha prou d’obrir qualsevol
volum de “Concordances bíbliques” per verificar que Jesús i els apòstols no
usaren mai aquest adjectiu, amb referència sigui a les vestidures sigui als
ritus o als sacerdots.
Preguntem: ¿En quin grau pot tenir
accepació un document del magisteri que introdueix un procés de “sacralització”
dels ministeris i dels ritus que Jesús i els apòstols no han actuat ni
teoritzat, oimés quan Jesús actuà com a simple laic no ordenat?
3.
EL DOGMA TRINITARI
Fa una certa impressió de llegir almenys 43 vegades
el terme “Església” (sense l’adjectiu “catòlica”!) i només 4 vegades la paraula
“Jesucrist”.
Mai no s’esmenta la Santíssima Trinitat!
Preguntem: ¿Quin fonament
teològico-dogmàtic poden tenir les reflexions i prescripcions de la Instrucció
si prescindim del tot del que és el dogma “central” i original de la fe
cristiana, és a dir, el dogma de Déu-Trinitat?
En altres paraules: Si l”Església” dissenyada per la
cúria vaticana i aprovada pel papa no es calca ni teòricament ni pastoralment
sobre la Santíssima Trinitat ¿l’Església del Pare-Fill-Esperit és encara una
comunió plena entre iguals?
4.
POBLE REIAL I PROFÈTIC
A la introducció de la Instrucció, es llegeix que
tothom és “cridat a l’edificació del
Poble de Déu segons els diferents ministeris i carismes”. S’afirma, a més, que
“la dignitat dels membres és comuna”, “entre tots es dóna una igualtat
veritable”, i que Jesucrist “ha volgut que el seu sacerdoci únic i indivisible
fos participat a la seva Església”.
Aquests enunciats tenen el mèrit de recordar
antigues veritats sepultades, però, a parer nostre, té dos límits que els fan
evanescents. En efecte:
a)
si
els laics són cridats a exercir “ministeris i carismes” en tant que “partícips
del Sacerdoci de Crist”, en la continuació del document aquesta crida queda en
no res, car tot competeix al clergat ordenat;
b)
si
el concili Vaticà II tornà a proposar l’Església com un poble enterament
“sacerdotal”, evidencià també uns altres dos atributs fonamentals: el del poble
“profètic” (“en una contínua conversió i lluita contra els dominadors d’aquest
món tenebrós i contra els esperits malignes”), i el del poble “reial”. El primer no és a penes esmentat, el segon
no és ni tan sols citat.
Preguntem: ¿Pot ser considerat com estant
en línia amb les resolucions del concili aquest document curial, atès que posa
en evidència exclusivament una part de les funcions ministerials de la
jerarquia a costa de funcions-rols, carismes i ministeris de la resta del poble
de Déu?
5.
ELS LAICS
Segons la Instrucció, els laics, privats d’una
“reialesa” reconeguda, no tenen cap dret, cap funció a l’interior de
l’Església. No poden:
-
presidir
l’eucaristia, ni tan sols en absència d’un “ministre sagrat”;
-
batejar;
-
ser
celebrants del matrimoni;
-
assumir
denominació de pastor, capellà, coordinador, o fer l’homilia;
-
tenir
veu activa o passiva en el consell presbiteral;
-
tenir
vot deliberatiu en els consells parroquials, diocesans, com tampoc en els consells
per a les qüestions econòmiques;
-
dir
les oracions o realitzar gestos reservats al sacerdot celebrant;
-
distribuir
l’eucaristia ni tan sols fora de la missa;
-
donar
la Unció dels malalts;
-
celebrar
ritus fúnebres;
-
estudiar
o formar-se en els seminaris.
-
Els
fidels laics poden ser delegats ocasionalment a desempenyar algunes de les
funcions esmentades només sota dues condicions:
-
per
substituir temporalment la falta d’un “ministre sagrat”;
-
i
després d’haver obtingut el permís del bisbe;
(un laic pot fer l’homilia només si
té el permís de la S. Seu).
Preguntem: El magisteri proclama cada dia
que la vida és “sagrada” des de la concepció. Però el mateix magisteri no
reconeix als fidels laics (no ordenats) cap valor “sagrat”. Voldríem que se’ns
aclarís: ¿els fidels laics són “sagrats” o no?
6.
ELS MINISTRES SAGRATS
La Instrucció afirma que la missió dels laics és
d’”índole secular”, mentre la dels ministres és d’índole “sacral”. Ells poden:
. essent
dotats de potestat sacra, actuar “in persona” de Crist cap i pastor;
∙ proclamar amb autoritat la paraula de
Déu, o sigui: predicar, catequitzar, impartir la instrucció cristiana,
pronunciar l’homilia;
. fer ús
del munus docendi, sanctificandi et regendi;
∙ presidir,
amb finalitat exclusivament consultiva, els consells diocesans i parroquials;
. formar-se
en llocs reservats a ells (seminaris).
Els responsables de la cúria vaticana no s’allunyen
amb això del concili Vaticà II, però ometen significativament algunes condicions
i prescripcions.Per exemple, el concili afirma:
-
els
bisbes han d’”edificar el seu ramat en la veritat i en la santedat”, “recordant
que qui és
més gran s’ha de fer com el més petit, i qui és cap,
com qui serveix” (Lc 22, 26-27);
-
“el
bisbe està obligat a considerar els sacerdots com a fills i amics, de la
mateixa manera
com Crist anomena els seus deixebles no servents,
sinó amics” (LG 28)
-
els
sacerdots són “deixebles del Senyor com els altres fidels” (PO 9); han d’estar
“disposats
a escoltar el parer dels laics, tenint en compte amb
interès fratern les seves aspiracions i servint-se de la seva experiència i
competència... de tal manera que puguin juntament amb ells reconèixer els
signes dels temps”;
-
“els
preveres han de descobrir amb sentit de fe els carismes, tant els humils com
els
eminents, que sota formes distintes són concedits
als laics; han de reconèixer-los amb alegria i fomentar-los amb diligència” (PO
9);
-
“no
dubtin a confiar als laics responsabilitats al servei de l’Església, deixant-los
llibertat
d’acció i un marge convenient d’autonomia; encara
més, invitant-los oportunament a emprendre també amb tota llibertat iniciatives
pel seu propi compte” (PO 9);
-
els
preveres es troben enmig dels laics per conduir tothom a la unitat de la
caritat, “estimant-
se els uns als altres amb caritat fraterna,
conduint-se mútuament amb respecte” (PO 9).
Preguntem: ¿Quina legimitat pot tenir un document eclesial que extreu de
textos dotats d’autoritat unes parts que modifiquen el seu sentit fins al punt
de tornar a crear aquelles “dues menes de cristians” que el concili considerà
com a antievangèliques de mantenir?
7.
LITÚRGIA
En la Constitució sobre la litúrgia, els pares del
concili Vaticà II es preocuparen que:
-
“els
fidels no assisteixin com a espectadors muts i estranys” (SC 68) a la missa;
-
“la
disposició ritual de la missa sigui revisada de manera que es faci més fàcil la
participació piadosa i activa dels fidels” (SC 50)
Preguntem: Atès que en la Instrucció
vaticana no hi ha rastre d’una tal recomanació, més aviat, en la relació als
laics s’indiquen contínuament i únicament
prohibicions, abusos, límits i obligacions, ¿no convindria que el
“Col·legi episcopal” confirmés o “des-confirmés” que el paper dels laics en la
litúrgia és de “muts espectadors” o de suplents temporals dels ministres
sagrats, aamb l’únic deure de dir “amén”?
8.
PRINCIPIS ABSOLUTS
La Instrucció ha estat pensada per reafirmar les
diferències existents entre sacerdoci baptismal i sacerdoci ordenat (diferència
“d’essència i no de grau”), i per condemnar “algunes pràctiques Ptendents a
suplir les mancances numèriques de ministres ordenats en el si de la comunitat,
(les quals) en alguns casos, han pogut influir sobre una idea de sacerdoci comú
dels fidels que tergiversa l’índole i el significat específic, afavorint, entre
altres coses, la disminució dels candidats al sacerdoci”.
I conclou de manera coherent “si el sacerdot arriba
a faltar a la comunitat, aquesta es troba privada de la presència i de la
funció sacramental de Crist”, per la qual cosa constitueix un “greu abús que un
fidel no ordenat exerceixi, de fet, una quasi “presidència” de l’eucaristia”. I
tot això amb el fi de “salvaguardar la identitat eclesial de cada u”, i “per no
engendrar errors en la ment dels fidels”.
Preguntem: ¿No s’engendra un greu error
en els fidels ensenyant que els principis són absoluts i la vida dels creients
és un fet secundari, posat que es considera preferible que milions de catòlics
restin privats de l’eucaristia amb tal que no es toqui un “principi” dogmàtico-
eclesiàstic?
En altres paraules: ¿com cal conciliar aital actitud
de la cúria vaticana amb el que ensenya Jesucrist, segons el qual “el dissabte és per a l’home i no
l’home per al dissabte?”!
9.
EL LLENGUATGE
El llenguatge que preval en la Instrucció és el
següent:
-
“evitar desviacions pastorals i abusos
pastorals”;
-
“atenir-se
a les disposicions del dret...”;
-
“disposin-se
els mitjans necessaris per impedir...”;
-
“respectar
la distinció de les funcions...”;
-
“aplicar
normes pastorals ja establertes”;
-
“no
és lícit que els fidels no ordenats...”;
-
“el
CIC n. 766 estableix les condicions per les quals...”;
-
“en
cap cas no es tracta d’un dret propi...”;
-
“s’ha
d’obrar sempre segons les prescripcions de la conferència episcopal”:
-
“requereixen
la “recognitio” de la Seu apostòlica”;
-
“...
la predicació pot ser concedida com a suplència de...”;
-
“...
es considera abrogada pel cànon...”;
-
“la
recta comprensió i aplicació d’aquest cànon... tingui lloc amb el degut
respecte a les clàusules”;
-
“la
qual cosa, segons el text del cànon, competeix només a un sacerdot...”;
-
“la
normativa confirma en efecte...”;
-
“la
presentació de la dimissió del rector no el fa cessar per això mateix ipso iure del seu ofici...”;
-
“aquests
organismes... codificats per la legislació canònica...”;
-
“la
normativa del codi sobre el consell presbiteral”;
-
“no
poden, doncs, gaudir del dret de veu...”;
-
“són
doncs invàlides, i en conseqüència nul·les, les decisions deliberatives de...”;
-
“només
quan aital consentiment és requerit expressament pel dret”;
-
“disposin-se
els mitjans necessaris per adaptar-los conforme a la legislació vigent de
l’Església...”;
-
“la
disciplina canònica sobre el ministre extraorodinari,,, ha d’ésser rectament
aplicada...”;
-
“l’autorització
pot ser concedida ad actum per...”;
-
“aital
encàrrec de suplència... ha d’ésser exercit a norma del dret...”;
-
“La
legislació canònica acull la doctrina...”;
-
“ha
d’observar-se la normativa canònica sobre la validesa de la delegació i sobre
la idoneïtat...”;
-
“es
dóna el cas extraordinari previst pel càn. 1112”;
-
“són
revocades les lleis particulars i els costums vigents...”.
Preguntem: ¿És aquest el llenguatge propi
del Regne de Déu, del Poble de Déu, del Cos Místic de Crist, dels “veritables
constructors de comunió?”
¿No seran precisament els “seminaris” els llocs on s’estructuren i transmeten aquests
llenguatges propis de les institucions del “món”?
10. ELS BISBES
En la conclusió de la Instrucció s’aclareix que:
a “La Santa Seu confia el present document al zel pastoral
dels bisbes diocesans de les diverses Esglésies particulars i als altres
Ordinaris, amb la confiança que la seva aplicació produeixi fruits
abundosos...”
a “Aquest document pretén indicar directives precises per
asegurar la col·laboració eficaç dels fidels no ordenats...”
a “els pastors sagrats són cridats a desenvolupar la pròpia
tasca de ‘promoure la disciplina comuna a tota l’Església (...) i urgir
l’observança de totes les lleis eclesiàstiques” (CIC càn. 192)
Els qui firmen la Instrucció vaticana afirmen amb
molta sinceritat que:
F es tracta d’una “directiva”;
F el Col·legi episcopal no ha intervingut en la seva
preparació;
F els bisbes estan obligats a “aplicar” i encara amb zel (i
sense cap discerniment previ), el text que els és lliurat.
S’imposa amb força la sensació que els pastors
siguin, sobretot, com uns prefectes de policia vaticana, encarregats de la
“disciplina eclesial” i de fer “observar totes les lleis eclesiàstiques”·.
Preguntem: ¿Com es pot conciliar aquesta
figura de “pastor” segons la cúria vaticana amb la del “bon pastor” segons
Jesucrist?
¿I com es pot conciliar l’afirmació
de la Instrucció: “El ministeri... ordenat
és constituït sobre el fonament dels apòstols... , “amb el fet que el
papa i la cúria tractin els bisbes i ministres ordenats com a subjectes que no
tenen participació en les decisions pastorals i ni tan sols amb el dret-deure
de dur a terme un discerniment evangèlic sobre aquestes decisions?
Estimats bisbes,
per concloure, us adjuntem un text
del papa del segle VI-VII, Gregori Magne,
que s’expressava d’aquesta manera
davant la comunitat eclesial:
“Sé, en efecte, que moltes coses que no aconseguia
d’entendre pel meu compte, les he enteses quan m’he trobat entre els meus
germans.
Sabent això, he tractat d’entendre de qui era el
mèrit de la comprensió que se m’havia donat. Així, amb la gràcia de Déu,
succeeix que augmenta la intel·ligència i disminueix la supèrbia, mentre
gràcies a vosaltres aprenc el que us ensenyo, perquè -amb candidesa us ho
confesso- la majoria de vegades escolto
amb vosaltres el que us dic. Per això, en la lectura d’aquest profeta
(Ezequiel), quan comprenc poc, és per la meva ignorància espiritual; quan en
canvi puc aprofundir el seu sentit, és per la gràcia de Déu que em concedeix la
vostra pietat” (Gregori Magne, Hom. in Ez. II, 6; PL 9488D-949ª).
Per explicar que un mestre és
sempre també un deixeble dels fidels, perquè aquests poden comprendre millor
què és la paraula de Déu, repeteix en una altra ocasió:
“Si el qui m’escolta i em llegeix... no trobava del
seu gust les meves interpretacions, el seguiré tranquil·lament com un deixeble
el seu mestre. Considero com un do tot el que ell podrà sentir i comprendre
millor que jo” (Gregori Magne, Mor. 30, 27, PL: 76, 569C-570ª9)
Preguntem: ¿Com es pot conciliar aquesta posició del papa Gregori Magne amb
tot el que diu la Instrucció de la Santa Seu?
En altres paraules: ¿Quin dels dos
és (més) conforme amb l’evangeli?